per Cesca Lacasa
(Dedicat a la meva germana bessona).
Vull agrair la feina feta per tots els organismes que fan possible el trasplantament d’un òrgan vital.
És reconeguda arreu del món l’Organització Nacional de Transplantaments –ONT–, líder en la gestió dels trasplantaments de cadàver.
La donació d’un òrgan és l’acte més important que existeix per a una persona de qui en depèn la vida. Jo dono, tu dónes, ell/ella dóna, nosaltres donem, vosaltres doneu, ells i elles donen. Aquest hauria de ser el verb més pronunciat i interioritzat per tothom. Per què dic això? Doncs perquè en aquest moment hi ha milers de persones que estan pendents d’un transplantament d’un òrgan vital.
En aquest país, tenim l’organització més prestigiosa de transplantaments reconeguda arreu del món, un exemple a seguir i copiat per altres països.
Tant l’ONT (Organització Nacional de Transplantaments) com la SEN (Societat Espanyola de Nefrologia) són organismes valorats per la seva tasca en dedicació i transparència. Així com tots els equips mèdics i la sanitat que fan possible aquest “miracle”.
Ara cal que tothom sigui conscient que donar és vital perquè altres persones puguin continuar en vida.
Les persones que estem a prop d’aquesta necessitat sabem molt bé què representa l’espera. Una espera, a vegades tan llarga, que no arriba a temps per salvar la vida.
Donar és entregar quelcom a canvi de res. Un gest admirable: donar els òrgans quan un ja no els necessita.
Em pregunto què cal fer perquè no sigui tan dolorós, un fet tan lloable? Què cal fer perquè tothom, voluntàriament, s’ofereixi per donar vida a altres persones?
Alguna cosa no s’està fent prou bé quan encara hi ha tantes resistències i es veu com una cosa fora de la normalitat. Ho dic perquè les persones que estimen no dubten ni un segon en oferir-se com a donants vius, quan és necessari. Aquestes resistències haurien de desaparèixer quan un ja no necessita els òrgans.
Les persones donants en vida s’ofereixen sense pensar en ells mateixos i no tenen por a enfrontar-se a una operació, encara que tothom coneix els riscos que això comporta.
No tenen por a viure amb un sol ronyó, quan se sap que el seu funcionament disminuirà, que haurà de vigilar la seva salut més curosament: la dieta, la pressió arterial, els medicaments… Quan saben que per restablir-se del tot, almenys passaran uns tres mesos.
No tenen por de ser acomiadats de la seva feina; la baixa que li donaran és per malaltia comuna i, si la seva recuperació s’allarga més d’un mes, les empreses tenen dret a acomiadar-lo, sense cap llei que els empari.
No tenen por de ser agreujats per les mútues i assegurances per passar a ser una persona en risc, ni a ser gravats quan hagin de fer una hipoteca.
Diria que no pensen en tot això perquè ESTIMEN. I diria més, han rebut poca informació de tota la complexitat i implicacions del procés, només han sentit els beneficis que representa pel receptor.
