Històries Renals, Oriol Arumí

0
337

Oriol Arumí, i com l’art pot donar veu al que està a punt de ser oblidat

L’Oriol arriba a la Fundació amb un aire àgil i somrient. El coneixeu? Si no a ell, segur que podreu identificar algun dels seus murals, com el de les cigonyes pintat recentment, a prop de l’Estació Renfe-Pirineus. 

Inspirat per Dalí, Rembrandt, El Bosco… Fanàtic del món del còmic, ens parla de Moebius, qui crea espais i personatges molt imaginatius. 

Ens aconsella visitar Penelles i els seus murals, i ens anima a que anem amb curiositat pels carrers, hi ha petites sorpreses que ens poden passar desapercebudes.

Comencem la conversa amb una d’aquelles preguntes difícils: Com et descriuries?

Inicia la resposta amb un bon silenci. No li hem posat fàcil però sembla que ho té clar. Primer reflexiona: Com a pintor, artista o com persona? I continua… Pintor, artista de carrer, muralista… Sóc pare, sóc un ésser humà que viu al món, que viu a la natura. A vegades dubto de què va primer. 

Resumim.

Amb 13 anys em van diagnosticar poliquistosi renal. I des d’aleshores que he estat fent seguiment, m’han anat augmentant la medicació fins els 47 anys, que he entrat a diàlisi. La malaltia em ve per la meva mare, qui també va haver de fer diàlisi en una edat més temprana que jo. 

Però en realitat, per a que ens parli de la malaltia, li he de fer preguntes directes sobre el tema, ja que quan parla d’ell, inevitablement, parla d’art. 

L’art es dona quan tens una vida prou acomodada, l’art ve quan tota la resta t’ho permet. Em sento molt afortunat de poder-m’hi dedicar. 

Aleshores, com t’ho has manegat per mantenir l’art en un primer pla?

Hi ha hagut moments en què treballava de jardiner, transportista, xofer. Després vaig entrar a ensenyament: classes particulars, instituts…

Donar classes en un institut és enriquidor i esgotador. No és fàcil treballar amb grups grans d’adolescents, sovint desmotivats. L’ideal és treballar en una acadèmia per un grup reduït. 

Si pogués viuria només de l’art, però l’art implica un món més variable. No obstant, amb la pandèmia el muralisme va en augment. Molts Ajuntaments festes majors dels quals no s’han pogut dur a terme, han invertit en murals. 

De la teva obra, quina és la nineta dels teus ulls?

Això és molt difícil de dir. Quan em poso a mirar dibuixos de quan era nen, m’agrada. Veig que no tenia por, tenia imaginació. És a dir, no tenia por a que quedés malament. Va arribar un moment en que tècnicament vaig aconseguir un punt molt alt, penso per exemple en obres figuratives amb un toc de màgia. Quan vaig arribar a aquest punt, vaig fer el salt al muralisme, com el de les cigonyes, o el de Torrefarrera, un gat que surt de l’edifici. 

Què creus que t’hi va fer saltar?

Quan et vas dedicant a l’art comences amb din-a4, després un din-a3, pintura, i fas quadres tan grans com pots ja que tens la sensació que fas curt. El mural justament t’ofereix això. Crec que la inspiració em ve dels viatges i veus obres d’altra gent que t’impacten a tu i a la resta. 

Vaig començar-hi amb 20 anys, quan vivia a Ripoll. I en tornar a Lleida, em va tornar a passar, vaig tornar a sentir el desig de fer murals. Després vaig conèixer a la Lily Brick, i en veure el que ella anava fent, em va estimular. 

Quin paper creus que tenen les limitacions en el teu procés?

És fàcil que t’agafis amb el que et surt mitjanament bé. Et conformes. Crec que un sempre ha d’anar aprenent i no autolimitar-se amb el que ja domines. No tenir vergonya d’assumir públicament que no ets prou bo. Depèn del sincer que un és amb un mateix i de com ens afecta la mirada dels altres. Estem subjectes a les mirades. Necessitem l’aprovació, que ens aplaudeixin. Això ens pot encasillar i fer que no vulguem provar coses noves, perquè potser gent que t’aplaudia deixarà de fer-ho, i això és difícil d’assumir. 

I reflexiona sobre la importància de potenciar les habilitats de cadascú. 

Ho veig molt en els meus fills. El nen ha nascut amb aquest talent i li ha anat sortint d’una manera molt espontània. Em veu treballant i ell ha anat posant-hi hores. A més hores, més desenvolupament. La nena també té talent però ella ho expressa molt bé a través del ball. Té altres aptituds. Naixem amb moltes aptituds, és qüestió de regar-les

Un nen i una nena a qui oferint-los-hi els mateixos estímuls, un canalitza la creació artística a través del dibuix i l’altra a través de la dansa.

A les guarderies hi haurien d’haver professionals per detectar els talents. Durant molt temps aquests es desaprofiten pel que molts d’aquests talents, moren perquè en un cert moment, els pares prioritzen altres estudis.

Vaig estar vivint 2 anys a Kamerun. Va ser molt enriquidor. A part de l’exòtic, la gent és més pobre econòmicament, es relacionen més, sempre estan acompanyats i plens d’estímuls. Sempre estan alegres per molt que la vida sigui dura. Una barreja entre duresa i alegria que en aquells moments, intentava transmetre a la pintura. A l’Àfrica s’envelleix més ràpid, et desgastes més tot i que t‘omples més també. 

Abans havia estat a l’Índia. Estar a llocs on veus gent patint molt, et fa revaloritzar les coses que et passen aquí. Veus que són problemes molt menors. 

I la malaltia m’ha ajudat igual que m’ha ajudat anar a l’Índia, o a l’Àfrica. M’ha permès relativitzar els problemes que m’he trobat a la vida. Tinc més clar que la vida és efímera, i crec que això em fa gaudir-la més, aprofitar-la més, no tenir por a altres malalties o accidents. Estic més preparat. En el meu cas, sempre m’ha ajudat. M’ajuda a cuidar la dieta. Sempre m’he hagut de cuidar quelcom més del normal. Per exemple, no bec alcohol. A vegades és una mica un rotllo, però t’hi t’acabes acostumant. 

Aquestes coses et fan veure que val la pena cuidar-se. Tinc un germà més jove que encara és cuida més. Intento que les sessions de diàlisi siguin les meves classes de meditació. Ho porto tant bé com puc, aprofito per llegir. Em limita el fet de no poder viatjar, no poder fer murals fora de lleida, veig que el trasplantament, si em va bé, possibilita tornar a fer vida normal. 

Seria un dels consells que donaries als teus companys de diàlisi?

Sóc dels més joves a la sessió i no sóc de donar consells. Cadascú té les seves estratègies. A algú que comença li diria “ànims, que això no és per sempre”. Som com una comunitat solidària, sense parlar amb cap dels meus companys, el fet de saber que fem diàlisi, implica una comprensió. Si ens trobem pel carrer, no calen paraules. 

I a la població en general, què els hi diries?

Quan els expliques a la gent que tens aquesta malaltia, et solen mirar amb pena, com si fos quelcom més terrible del que és. En canvi, entre la gent que fem diàlisi hi ha una entesa del feixuc que és i també un consol. 

És important que la gent sàpiga que hi ha un percentatge de gent que fa diàlisi, m’agradaria que es sabés, tampoc és que tingui aquesta necessitat. A qui m’ho demana, ho explico. 

Però potser caldria publicitar-ho més, com la donació. 

Sempre estic mirant parets buides. Entrant a diàlisi hi ha una pared que es prestaria a fer una imatge, que seria pels usuaris de fan diàlisi. Una altra possibilitat seria fer-ho a un lloc més públic per despertar consciències. 

Ho anotem!

Quan fas obra pictòrica, quadres, oli, dibuixos, pintes per tu i després valores si l’exposes o no. Quan fas un mural, ja d’entrada el fas per la gent. Tinc en compte en quin barri el faig, q vols transmetre. la meva idea és quan pinto al carrer és transmetre valors positius, imatges alegres. 

Els decideixes tu?

Quan faig murals pel meu compte, i perquè m’agafin, els he d’anar fent jo. Quan són d’encàrrec, és un consens. Quan comences i no et coneixen gaire, et donen moltes directrius, i ara el punt en què estic, em diuen “fes-me un mural semblant a aquell que has fet”. 

Les línies que he anat treballant són la naturalesa, formes geomètriques, abstractes, cares somrient, gent gran. Plasmar les coses que per mi són boniques i que potser queden ocultes en un context urbà. Minories ocultes. Poder fer homenatges al que està a punt de ser oblidat. Ara estic en un punt en que penso quines coses valen la pena plasmar amb aquesta funció educativa. Els trasplantaments i la diàlisi podrien ser una d’aquestes opcions.

Així que aconseguim articular l’art i la malaltia. 

La malaltia em va arribar quan era adolescent, ho tenia la meva mare, em van fer un estudi i van veure que jo també ho tenia. Ho he anat vivint des de petit, ho he anant assumint poc a poc, integrant-ho de forma molt esglaonada. Entenc que la gent que ho rep de sobte i de gran, ho acusa més.

De petit dibuixava els meus còmics, aventures… Imagino que les meves primeres obres en l’adolescència, plasmava la mort d’alguna manera com… soterrada. L’art va bé per expressar aquestes coses que no saps amb qui parlar-ho. 

En anar creixent, he pogut fer quadres més estètics, més atractius pel públic i més personals. Tot i que els quadres més íntims els acabo tapant o els tinc en carpetes, gairebé cada quadre té una mica de tot. Donat que estic molt temps fent cada obra, sempre hi acabo afegint un contrapunt que és el que per mi és la vida. 

Justament, una de les teves obres podria ser interpretada en aquesta línia. El següent quadre, en veure’l vaig pensar com la noia representaba la malaltia i el got la diàlisi. 

Per mi representa més certes relacions de parella, però ben vist. És una possibilitat…

Quedem pendents de compartir idees que en format imatge, representin la donació, la malaltia, la diàlisi… Ja que com ens deia David Bowie,

“El arte puede cambiar cómo me siento por las mañanas. La misma obra puede cambiarme en distintas formas, depende de por lo que estoy pasando”.