Esther J. Garriga
Psiclòloga Sanitària
Atenció Psicològica i Projectes d’Investigació Psicosocial a la FRJA
La detecció de la Malaltia Renal Crònica sol aparèixer en una edat avançada.
Trobem que a Lleida, 7 de cada 10 pacients tenen més de 60 anys1. És a dir, treballem per i amb una població que ha obtingut la jubilació i la discapacitat2 gairebé al mateix temps.
Quins efectes produeix en la persona aquest redoblament de la incapacitació? Com influeix l’edat en el tractament psicològic? És veritat el mite que les persones grans són més rígides? Es pot fer teràpia amb algú de 70 o 80 anys? Definitivament, sí.
EL VALOR SIMBÒLIC DE LA VELLESA
En l’actual cultura occidental, va haver-hi un temps en el qual la vellesa ocupà un lloc de reconeixement en la societat, encarnant la saviesa i l’autoritat. Actualment, aquest estadi només es manté en algunes cultures així com en algunes professions, on la tercera edat equival a major experiència i, per tant, a un millor saber fer. Sabem que un punt crucial per mantenir el nostre benestar emocional és el sentiment d’utilitat. Útil per la parella, la família, la societat… Quan un té l’etiqueta de jubilat o discapacitat, pot ser que passi del sentiment d’utilitat al d’inutilitat. És a dir, de subjecte a… objecte. Per això mateix, activitats com cuidar als néts, preparar el dinar pels familiars o prestar-se a fer serveis de voluntariat, poden seguir suplint aquesta funció d’utilitat. La diàlisi, amb les seves hores setmanals de tractament, o el cansament posttractament, pot dificultar aquest impàs. Els valors socials d’avui en dia recauen en una empesa persistent cap a un màximum vital: feliç, jove i incansable. Tot i la presumpta benevolència de l’objectiu, aquest implica un sentiment immediat de culpabilitat per la mateixa impossibilitat d’assumir-lo. És a dir, en l’actualitat, patir implica també, la culpabilitat de fer-ho.
LA VIVÈNCIA DEL COS
En un sentit metafòric, sovint la persona gran, no es reconeix en el reflex que veu en el mirall. En l’edat avançada es produeix una pèrdua de la imatge de la joventut i, justament, aquesta sol funcionar com un vel que cobreix la fi de l’existència3.
Hi ha límits corporals que sorgeixen amb l’edat però aquests han de ser interrogats: tenen a veure amb impossibilitats del cos o funcionen com a resistències per justificar la seva passivitat?
S’han de considerar possibilitats com el deteriorament de la memòria, l’alteració de la capacitat d’abstracció, l’alteració de l’orientació en temps i espai, tenint en compte que aquests elements no són patològics, sinó propis de l’evolució vital.
EL TRACTAMENT
Páez et al. (2009) ja ens ho confirmen en el seu estudi, on indiquen que a major edat dels pacients amb malaltia renal crònica, els nivells d’ansietat i depressió augmenten4.
La sensació d’inutilitat i culpabilitat poden provocar una caiguda del desig. On la persona, en lloc d’assumir les actuals limitacions i adaptar-s’hi, adopta una actitud generalitzada de renúncia.
Quin paper juguem els tècnics?
Concebre la persona amb qui parlem com un subjecte de ple dret, és a dir, convocar-la a fer-se responsable dels seus dits i dels seus actes, ja provoca efectes reparadors. La proposta de treball no va tan dirigida a racionalitzar la vida sinó a deixar que aparegui el sense sentit, o el que és en definitiva, l’inconscient. Ja que, tal com ens va advertir Freud, “el jo no és l’amo de la seva pròpia casa”. Són els aspectes que desconeixem de nosaltres mateixos, els que ens governen la vida. Aquells somnis que es repeteixin o les mateixes pedres amb què seguim ensopegant entre d’altres, ens ofereixen pistes de les coordenades que regeixen el nostre comportament que, de vegades, és nociu per nosaltres mateixos. Si acceptem que hi ha una part inconscient en el nostre comportament, tenim una bona notícia: l’inconscient és atemporal o, dit d’una altra manera, no té edat i, per tant, no envelleix. El més important en qualsevol tractament és que hi hagi una demanda d’aquest. Que la persona en qüestió estigui disposada a realitzar canvis en la seva vida, a renunciar al plaer que comporta el desplaer5. Un cop aquest punt està conquerit, el millor està per venir.
BIBLIOGRAFIA
1. Segons “Jiménez, E. (2017). Sumem: Detecció, prevenció i intervenció de necessitats psicològiques, mèdiques i socials. Lleida: Fundació Renal Jaume Arnó”, el 25% dels pacients enquestats tenen més de 80 anys.
2. Quan una persona es troba sota tractament d’hemodiàlisi, rep un mínim del 65% de discapacitat.
3. Cena, D. (2006). Capítulo V. Intervención psicoanalítica en la vejez. In: P. Rivarola, E. Berenguer, R. Casalprim, D. Cena, G. García, A. Gómez-Franco, G. Grubert, M. Puig y J. Ubierto. Ed., Teoría psicoanalítica: reflexiones para la intervención clínica, 1ª ed. Barcelona: UOC, pp. 183-208.
4. Páez, Amelia E.; Jofré, Marcos J.; Azpiroz, Carmen R.; Bortoli, Miguel Angel De (2009). Ansiedad y depresión en pacientes con insuficiencia renal crónica en tratamiento de diálisis. Universitas Psychologica. Vol. 8, núm. 1, pp. 117-124.
5. Biancotti, M. C (2004). ¿Es posible la práctica del psicoanálisis en adultos mayores? Argentina: El Sigma. http://www.elsigma.com/introduccion-al-psicoanalisis/es-posible-la-practica-del-psicoanalisis-en-adultos-mayores/6206.
