Estabilitat emocional en temps de pandèmia

0
58
Estabilitat emocional en temps de pandèmia

Esther Jiménez Garriga
Psicòloga sanitària i Psicoanalista
Nº Col. 21600

Existeix l’estabilitat emocional? S’aconsegueix després de 15 anys de psicoanàlisi? Podem néixer amb ella? Podem incorporar-la llegint un llibre d’autoajuda?

Perdamos tiempo
para no perdernos a nosotros mismos.
Luciano Lutereau

Segons l’Institut d’Estudis Catalans, estabilitat és la tendència d’un sistema a recobrar una condició perduda a causa d’una pertorbació. Aquesta condició perduda és transversal a tota l’espècie humana i manté, a més, una relació molt estreta amb la famosa concepció de la psicoanàlisi anomenada trauma.

Allò traumàtic és quelcom necessari i no té perquè ser una vivència violenta o inoblidable. És més, presenta un estatut mític i inaccessible. Sovint es caracteritza pel fet d’estar reprimit, i tant pot ser-ho el fet de néixer en si mateix, com el de començar a parlar, entre d’altres.

Dit això, podem deduir que si hi ha alguna cosa estable en l’ésser humà és el que falla, allò que esdevé traumàtic, aquell intent per retornar a un estat mític, i que justament la impossibilitat de retornar-hi és el que ens fa de motor, fins i tot en situacions confinades.

LA DIFICULTAT PER VIURE MILLOR

Un objectiu vital generalitzable podria ser viure de la manera que més bé ens provi. No obstant això, si existeix una dificultat en l’ésser humà és la de conservar un estat de plaer.

Perquè les coses es mantinguin com a plaents s’hi ha d’incorporar un límit, una mesura, ja que si hi apareix l’excés, el que era plaer es torna molest. D’altra banda, tampoc podem viure en un constant equilibri de joia, perquè el plaer només es pot percebre si es contrasta amb el seu contrari. Tot i que… I si en lloc d’una parella contrària entenem el plaer-displaer com quelcom continu? I si, a més, hi afegim que en tota satisfacció hi ha una insatisfacció, i a la inversa?

Ben fàcil és que allò que teòricament ens prova i és bo per a la nostra salut es torni una rutina plena d’imperatius que finalment generen més angoixa que la preestablerta.

Poso un exemple: sovint, pacients molt conscienciats amb les restriccions dietètiques i amb por d’avançar d’estadi en el progrés de la malaltia renal crònica detecten que el seu estat de salut físic i psíquic millora quan es permeten incloure alguna excepció a la seva rutina, quan allò que teòricament els prova, com fer esport, aplicar les tècniques culinàries, no menjar aliments desaconsellats, etc., deixa de ser un imperatiu per esdevenir una elecció. I com tota elecció, de vegades s’escull no fer-la, és a dir, per poder desitjar alguna cosa has de poder sentir-te lliure de no desitjar-la.

LA RESPOSTA SOCIAL

Aquesta pandèmia ens ha ofert, en el millor dels casos, una aturada temporal que ha permès més conscienciació del que ens agrada de la nostra vida o del que trobem a faltar en la quotidianitat.

En un primer moment, s’hi va detectar un component d’empatia social. Les precaucions que una persona amb malaltia renal crònica i/o trasplantada havia de prendre també van ser preses per la població en general. La incertesa i la possibilitat d’infecció ha estat present en cada habitatge.

En un segon moment, ja de plena desescalada, aquesta companyia solidària es va tornar enemistat, un perill per a les persones amb MRC.

D’una banda, la Covid-19 és invisible, i les persones amb malaltia renal crònica també són òpticament indetectables, per tant, en no poder distingir les que són de risc pel que fa a la Covid-19 provoca que automàticament no es tingui en compte aquesta possibilitat, motiu pel qual és més fàcil que la població en general es relaxi. De l’altra, fa anys que socialment es promou el dret a la felicitat, un objectiu del tot formidable. No obstant això, és en la mateixa lògica de la felicitat que pot aparèixer l’individualisme més feroç. Aquesta pandèmia ha tocat un a un cada ciutadà, i és per això que en època de desconfinament ha estat difícil mantenir la distància i les normes de seguretat.

Aquest punt ha generat força malestar en la població renal, situació que ha provocat que moltes persones decidissin no optar per les possibilitats que la desescalada oferia, com ara sortir a passejar.

SER UN COS MALALT O TENIR UN COS AMB UNA MALALTIA

Fa unes setmanes, en una entrevista a través de la plataforma NEF, una oient va preguntar com es podia gestionar l’angoixa en entorns on la resta de la població no segueix els protocols de seguretat. Marisol Robles,[1] fundadora de la fundació de NEF, va respondre fent incidència en una temàtica que trobo molt important: confia en el teu cos.

Aquest comentari em va ajudar a pensar en la desconfiança que sovint el/la pacient amb MRC manté amb el seu cos i com, per la disfunció dels ronyons, es genera un recel corporal holístic.

En la relació de cadascú amb el seu cos, freqüentment s’hi detecta una identificació massiva. Sentim que som aquell cos en lloc de tenir-lo i disposar-ne. I quan emmalalteix, la identificació es desplaça cap al fet de sentir, de presentar-se com algú que està malalt. Plantejar que en lloc de ser un cos malalt es té una malaltia ja inclou una distància i una relació més favorable al pacifisme. Tota una posició subversiva.

Si assumim que el cos no només és el conjunt d’òrgans o el sistema nerviós, i hi incloem un element gestàltic en què el cos passa a ser més que la suma de les seves parts, de ben segur que l’angoixa i la por a infectar-se minva.

PER ACABAR (o per continuar…)

Una de les qüestions crucials pels efectes de la Covid-19 és el seu caràcter temporal. No obstant això, la combinació d’aquesta temporalitat amb la MRC, que és crònica, pot reforçar els efectes inhibitoris i de simptomàtiques depressives i ansioses.

Una articulació possible és passar de l’ànsia que prové de l’ansietat a l’ànsia[2] del desig vehement.

Cada cas és particular i cada cos respon d’una manera singular al que ens causa malestar, però si esteu angoixats o veieu que aquesta situació ha potenciat les vostres inhibicions, proveu de parlar amb algú proper o truqueu al telèfon 600 419 917. Les paraules són més desbloquejants del que ens imaginem.

BIBLIOGRAFIA

Dipaola, E.; Lutereau, L.; Smud, M.; Merlin, N.; Porras, A.; Martyniuk, L.; Quiroga, C.; Artaza Saade, G.; Esborraz, M.; Knobel Freud, J.; Michelson C.; Muñoz, P. (2020). El deseo en cuarentena. El psicoanálisis después de la pandemia. Buenos Aires, Argentina. Letra Viva.

[1] Marisol Robles és una pacient renal nadiua de Mèxic i fundadora de la Fundación Mario Robles Ossio.

[2] Segons l’Institut d’Estudis Catalans, la quarta accepció d’ànsia és 4 f. [LC] Desig vehement.