La set. Com sobreviure i no sobrebeure

0
146
La set. Com sobreviure i no sobrebeure

Annabel Martínez Muñoz
Nutricionista-Dietista
CAT001373

Esther Jiménez Garriga
Psicòloga sanitària i Psicoanalista
Nº Col. 21600

La malaltia renal crònica (MRC) es caracteritza per diferents estadis que depenen de la disminució de la funció renal, motiu pel qual a mesura que s’avança d’estadi, s’introdueixen canvis en el tractament mèdic, més restriccions dietètiques i més probabilitat que apareguin símptomes depressius i ansiosos. En el cas del tractament renal substitutiu (diàlisi), s’hi ha de sumar la restricció de líquids, que és la part que més dificultat ocasiona en les persones amb MRC i la que menys se segueix, la qual cosa augmenta de manera notable la dificultat d’adherència al tractament.

La pauta[1] d’ingesta de líquids diària és de 500 ml + diüresi[2] (en anúria[3], 500 ml), que inclou les necessitats basals corporals i el contingut hídric dels aliments.
La literatura científica dona suport al fet que superar aquestes indicacions és perjudicial, ja que si hi ha una hiperhidratació en pacients de diàlisi, apareix augment de la tensió arterial i una supervivència menor. A més, un augment del pes corporal provocat per una retenció de líquids afavoreix l’aparició d’altres complicacions mèdiques, com edemes pulmonars o insuficiència cardíaca.
És òptim guanyar uns dos litres de líquid entre les sessions de diàlisi per restablir la hidratació normal i, per tant, evitar complicacions. No obstant això, mantenir aquestes condicions òptimes requereix acceptar la malaltia, molta educació nutricional i força de voluntat, i per desgràcia, quan es pateix set acaba sent difícil mantenir-ho.

La set és un mecanisme fisiològic que regula l’equilibri hídric corporal quan hi ha una deshidratació o un augment de les sals minerals. En persones amb malaltia renal crònica, però, la set dona compte de com la ingesta de menjar o aigua està desnaturalitzada en els humans, no funciona per pura necessitat. Així doncs, el cos necessita una quantitat d’aigua en mesura, però n’ingereix més tot i que sap i sent els efectes adversos que provoca aquest excés de líquid.

En la restricció de líquids hi ha un doble paradigma: d’una banda, el pacient en diàlisi s’ha de protegir de quelcom que la resta de la població utilitza com a signe de salut: beure aigua. De l’altra, el fet autoterapèutic, que seria tractar la dificultat per controlar la ingesta de líquid com si es tractés d’una addicció, és a dir, com una dependència patològica, i que es manifesta com una resposta inconscient del subjecte per fer front a la situació insuportable en què es troba. L’autoteràpia funciona envers l’elecció d’un objecte, una substància o una situació, en aquest cas, l’aigua, que la persona acaba assumint com una funció de catalitzador irresistible del gaudi. El subjecte és empès en certs moments i de manera inexorable cap al consum de la substància o de la situació que el fa gaudir[4] (Cosenza, 2019).

Quan parlem de diàlisi, aquest consum queda restringit i s’han de tenir en compte no només les begudes, sinó també altres aliments amb textura o contingut elevats en aigua:

Aliments amb alt contingut en aigua

No obstant això, no n’hi ha prou de comptar amb aquests coneixements, perquè controlar la restricció de líquids és un procés ple de daltabaixos, motiu pel qual s’ha realitzat una petita recollida de trucs i idees que utilitzen les persones que fan hemodiàlisi o diàlisi peritoneal per afrontar la set.

Tanmateix, des del vessant de la psiconutrició, és important potenciar una atenció nutricional individualitzada i totalment adaptada a cada cas en particular i en què l’acompanyament psicològic permet analitzar i, per tant, desconstruir les inèrcies adherides a les conductes pulsionals.

Els pacients recomanen                    Disposes de suficient informació

Agraïments a Carmen Hidalgo, Juan José Gasco, Yassy Vega, Ignacio Gracia i Marisol Robles per la seva col·laboració.

 

[1] En diàlisi peritoneal, la ingesta de líquid pot ser més elevada que en hemodiàlisi i adaptar-se a les concentracions del líquid de diàlisi.

[2] La diüresi és la secreció d’orina.

[3] L’anúria és la suspensió en la secreció d’orina.

[4] En psicoanàlisi, el terme gaudi és un dels més amplis i complexos. No es refereix al plaer, sinó més aviat a la satisfacció de la insatisfacció.

BIBLIOGRAFIA

  1. Carmelo Iborra-Moltó S, López-Roig MAP (2012). Prevalencia de la adhesión a la restricción de líquidos en pacientes renales en hemodiálisis: indicador objetivo y adhesión percibida. Nefrologia 2012;32(4):477-85.
  2. Huarte-Loza E (coord.), Barril-Cuadrado G, Cebollada-Muro J, Cerezo-Morales S, Coronel-Díaz F, Doñate-Cubells T et al. Grupo de Consenso de la Sociedad Española de Diálisis y Trasplante. Nutrición en pacientes en diálisis. Consenso SEDYT. Dial Traspl2006;27(4):138-61.
  3. Cristóvão AF. Dificultades y estrategias en el manejo del régimen terapéutico en el paciente renal crónico en hemodiálisis. Enferm Nefrol. 2013;16(4):247-55.
  4. Ruiz Vaca AM, Muñoz García VE, García Vega JL, Maanan NM, García Criado J, Bagdad Abselam A. Rasgos de personalidad, edad, cultura y restricciones hídricas y dietéticas en pacientes en hemodiálisis. Rev Soc Esp Enferm Nefrol [Internet]. Juny de 2011 [citat el 5 de juny de 2020];14(2).
  5. Consenza D. (2019). La comida y el inconsciente. Psicoanálisis y los trastornos alimentarios. España: Ned Ediciones.
  6. Luis Román D, Bustamante J. Aspectos nutricionales en la insuficiencia renal. Nefrología [1 jul 2008]; 28(3):333-42.