L’estiu de 2006 es van registrar rècords històrics de temperatura. Però quan en Joaquín recorda aquell estiu, pensa en el temps en termes molt diferents, ja que, a ell, se li va aturar la vida per moments.
Permeteu-me que us expliqui la seva història de superació…
En Joaquín té una vida ocupada. És pare de família nombrosa i gerent en funcions d’una empresa constructora amb 70 persones a càrrec seu. És diabètic des de petit i és conscient que aquesta malaltia pot afectar-lo a la vista i als ronyons, però no viu gaire pendent d’això.
Un dia, un mal de cap intens i persistent l’obliga a anar al centre d’atenció primària, on li detecten una pressió molt alta i el deriven a Urgències. Un cop allà, s’activa el protocol: el deriven a l’especialista i, finalment, li comuniquen que pateix una insuficiència renal greu. En aquells moments té 33 anys i tres fills petits. No és del tot conscient de l’abast de la notícia que rep.
A poc a poc, però, l’equip de nefrologia el va informant i ell va assimilant el que té al seu davant. Sense perdre l’ànim, intenta “normalitzar” al màxim la situació i ser positiu, per protegir la família. Se sotmet a diàlisi peritoneal, fet que li permet de continuar amb les seves activitats laborals i, així, sentir-se més lliure i no tan pendent de la malaltia.
El 24 de febrer de 2008, diumenge, rep una trucada que mai no oblidarà. Recorda les presses, els nervis i la incertesa d’aquell primer cop.
L’endemà, en Joaquín es va sotmetre a un doble trasplantament de ronyó i pàncrees.
La recuperació no va ser gens senzilla: li costava bastant cicatritzar a causa de la diabetis, se li va produir una fissura interna per on se li escapava l’orina… Mentre no li van detectar, li causava molts dolors i no podia dormir. D’aquelles nits difícils, però, recorda un “àngel”, la Beni, infermera del torn de nit, que passava hores parlant amb ell per distreure’l del dolor.
El 10 d’abril, després d’un mes i mig ingressat, rep l’alta hospitalària i comença una nova vida.
A en Joaquín li agradaria molt de poder conèixer la família del seu donant perquè, gràcies a la seva generositat, no necessita insulina des del 2008.
Tot i que actualment el pàncrees trasplantat segueix funcionant, no va ser així en el cas del ronyó. Una lesió a la bufeta urinària li produïa infeccions freqüents que, a poc a poc, van anar deteriorant la funció renal fins que, el 24 de març de 2014, va haver de començar el tractament d’hemodiàlisi. Aquesta és l’etapa més difícil per a en Joaquín, sobretot per la periodicitat i la fístula (connexió necessària entre vena i artèria per dur a terme la diàlisi).
Però lluny d’enfonsar-se, en Joaquín va començar a practicar activitat física intensa. Realitzar esport diàriament el va ajudar molt tant físicament com mental. Se sentia fort, en bona forma, mantenia el potassi a ratlla i es trobava més animat i enèrgic. Tampoc no oblida els companys de diàlisi, va fer bones amistats que van contribuir a alleujar-li el procés.
Actualment, en Joaquín es recupera d’un segon trasplantament renal. Ell ja està acostumat a les complicacions. Confessa que, després de tantes intervencions, no té por als hospitals ni a les agulles, però que quan veu una bata blanca, un calfred recorre tot el seu cos.
Agraeix moltíssim el suport dels seus fills, la seva família i els seus amics, que l’han acompanyat durant aquests mesos difícils després del trasplantament. I l’envaeix una gratitud profunda quan pensa en el seu donant i en les il·lusions i somnis que gràcies a ell podrà fer realitat.
El més immediat: poder participar en la Transplant Bike. I li brillen els ulls quan pensa en el viatge que té pendent amb els seus amics i companys d’afició: recórrer en moto els 3.939 kilòmetres des de Chicago fins Los Ángeles de la famosa ruta 66.
