En el context de la crisis sanitària que ens ha tocat viure, un escenari que mai ens haguéssim pogut imaginar, som molts els que ens preguntem: Quines coses canviaran a partir d’ara? Quines coses han vingut per quedar-se? Cap on anem? Com podem abordar, des del treball social, les problemàtiques que ha causat la Covid 19, en una societat cada cop més fragmentada i debilitada?
La regulació del teletreball.
El teletreball ha estat una eina que per a molts ha resultat en la clau per a seguir treballant i fer-ho amb cert grau de comoditat, no obstant , per a altres, per un subsector de la població amb dificultats econòmiques importants, el teletreball ha suposat quedar-se sense l’atenció presencial per resoldre assumptes de màxima importància en aquests moments tan difícils, com per exemple: demanar un renda garantida de ciutadania, una pensió no contributiva o l’ingrés mínim vital. Per a aquests grups de persones el teletreball de l’administració pública ha suposat una llarga espera, insuportable en moltes ocasions.
Més digitalització menys persones.
Ens estem dirigint i ho estem fent sense frens, cap a l’era de la digitalització . Tot i que després de l’estiu vam tornar, a allò que vam anomenar “nova normalitat”, l’atenció presencial en moltes oficines de l’administració publica va seguir sent reduïda, deixant a molts usuaris dels serveis socials sense opció a rebre l’atenció personalitzada tan esperada. Em refereixo a aquelles persones que per l’escletxa digital han quedat fora de d’aquesta “nova normalitat” i per tant excloses per accedir digitalment als formularis de sol·licituds, tal i com la “nova normalitat” requereix . Son grups vulnerables, que no disposen d’ordinador o telèfon intel·ligent, i molt menys Internet.
Tràmits telemàtics
Com a treballadora social, també he hagut d’adaptar-me a la “nova normalitat”. Una de les tasques més habituals durant la pandèmia ha estat la de poder posar l’individu, i em refereixo amb l’individu a aquells que han quedat fora del sistema digital, en contacte amb l’administració, i en el millor dels casos poder-ho aconseguir, ja que en algunes ocasions pot resultar confós fins i tot pels que tenim algun coneixement en la matèria.
Visites mèdiques per telèfon
També han esdevingut habituals darrerament. Durant el llarg confinament, alguns usuaris han patit danys colaterals a la seva situació de malaltia renal crònica. La manca de diners per posar un plat a taula, o per no poder pagar el lloguer… a fet patir de mals de panxa, angoixa, insomni, mals de cap… La visita al metge de família no es podia fer si no es tractava d’un cas greu. Contenir aquest estrès per mitjà de fer escolta activa, demostrar empatia, donar suport emocional ha esdevingut una altra de les tasques que durant el confinament hem dut a terme a la Fundació, per intentar pal·liar , un cop més els efectes de la nova normalitat. La Covid ha ocupat un lloc prioritari, i no n’hi ha per menys, però sembla que se’ns escapa de les mans que no sol es pot morir de covid. La gana també mata.
M’atreviria a dir que aquesta manera de treballar a vingut per quedar-se i un cop més posa de manifest aquest calaix de sastre que caracteritza a la
atenció social, un calaix on anar a buscar tot allò que no trobem en cap altre lloc, on anem a buscar remeis, per pal·liar les mancances d’una part de la població, que l’administració vol amagar perquè posa de manifest el fracàs de les polítiques socials.
Els que treballem amb persones que no s’han adaptat a aquets canvis, sigui perquè no han pogut o perquè no n’han sabut, ens hem trobat amb un gran canvi de paradigma. Em plantejo si la meva tasca com a treballadora social d’atenció especialitzada, està canviant els paràmetres de l’atenció social, esdevenint un treball més administratiu que altra cosa. Em pregunto si caldrà fer canvis dels canvis, que enlloc de sumar, resten.
Cristina Puñet Boira
treballadora social
