HISTÒRIES RE(n)ALS JOAQUÍN CABRERA

A l’estiu de 2006 es van registrar rècords històrics de temperatura. Però quan en Joaquín recorda aquell estiu, pensa en el temps en termes molt diferents, ja que a ell, se li va aturar per moments.

Permeteu-me que us expliqui la seva història de superació…

En Joaquin porta una vida ocupada, és pare de família nombrosa i gerent en funcions d’una empresa constructora amb 70 persones al seu càrrec. És diabètic des de petit, y és conscient que aquesta malaltia pot afectar la vista i els ronyons, però no viu massa pendent d’aixó. Fins que un dia, un mal de cap intens i persistent l’obliga a anar al centre d’atenció primària, on detecten que té la pressió molt alta i el deriven a Urgències. Allà s’activa el protocol, i finalment, no són bones notícies. Li comuniquen que pateix una insuficiència renal greu. En aquests moments té 33 anys i tres fills petits. No és del tot conscient de l’abast de la notícia que rep. Poc a poc, però, l’equip de nefrologia el va informant i ell va assimilant el que té al seu davant. Sense perdre l’ànim, intenta “normalitzar” al màxim la situació i ser positiu, per protegir la família. Es sotmet a diàlisis peritoneal, fet que el permet continuar amb les seves activitats laborals i així sentir-se més lliure i no tan pendent de la malaltia.

Diumenge 24 de febrer de 2008, va rebre una trucada que mai oblidarà. Recorda les presses, els nervis, i la incertesa d’aquell primer cop.

L’endemà, en Joaquín es va sotmetre a un doble trasplantament de ronyó i pàncrees. La recuperació no va ser un camí de roses. Degut a la diabetis, li costava bastant cicatritzar. També se li va produir una fissura per la qual sortia orina cap al cos. Mentre no li van detectar, allò li causava molts dolors i no podia dormir. D’aquelles nits difícils, però, recorda un “àngel”, la Beni, infermera del torn de nit, que passava hores parlant amb ell per distreure’l del dolor.

El 10 d’abril, després d’un mes i mig ingressat, rep l’alta hospitalària i comença una nova vida. Li agradaria molt poder conèixer la família del seu donant, perquè gràcies a la seva generositat, no necessita insulina des de 2008.

Tot i que actualment el pàncrees trasplantat segueix funcionant, no va ser així en el cas del ronyó. Degut a una lesió a la bufeta de la orina, en Joaquín patia sovint d’infeccions, que poc a poc, van anar deteriorant la funció renal. Fins que, el 24 de març de 2014, va haver de començar el tractament d’hemodiàlisi. Aquesta és l’etapa més difícil per ell, sobre tot per la periodicitat i la fístula (connexió necessària entre vena y artèria per dur a terme la diàlisi). Però lluny d’enfonsar-se, en Joaquín va començar a practicar activitat física intensa. Realitzar esport diàriament el va ajudar molt tant física com mentalment, es sentia fort, en bona forma, mantenia el potassi a ratlla i es trobava més animat i enèrgic. Tampoc, oblida els companys de diàlisi, va fer bones amistats que van contribuir a alleujar el procés.

Actualment en Joaquín es recupera d’un segon trasplantament renal. Ell ja està acostumat a les complicacions. Confessa que després de tantes intervencions, no té por als hospitals ni a les agulles, però que quan veu una bata blanca, un calfred recorre tot el seu cos.

Agraeix moltíssim el suport dels seus fills, que l’han acompanyat durant aquests mesos difícils després del trasplantament. I una gratitud profunda l’envaeix quan pensa en el seu donant i en les il·lusions i somnis que gràcies a ell podrà fer realitat. El més immediat, és poder participar a la Transplant Bike, però el que fa que li brillin els ulls, és pensar en el viatge què té pendent amb els seus amics i companys d’afició. Recòrrer en moto els 3.939 kilòmetres des de Chicago fins Los Ángeles de la famosa ruta 66.