GRÀCIES

De lluny sento el meu nom, algú em crida… de lluny. Veus molt conegudes em porten sense dificultat al conscient. Obro els ulls i la llum no m’ofèn, em rep amb un blau dispers pel capvespre que em dóna comoditat a la vista, encara que no sàpiga en quin moment ni on estic després de nou hores d’intervenció i quinze en la REA (Unitat de Reanimació).
Però, sobtadament, alguna cosa s’il·lumina en mi en veure a les meves estimades Marta i Marián.
Unes paraules de retrobament, en veu baixa, entrellaça la nostra alegria compartida. No hi ha temps per a més en l’ampli passadís/sala d’espera on han estat esperant la meva sortida. Les meves primeres paraules són conseqüents: em recordo de les coses com si haguessin passat uns minuts.
Les seves mirades, els seus somriures i les seves esperances han acariciat el meu cor sense deixar espai per als pensaments, deixant-ho en plenitud emocional. No hi ha dolor, romanc en la ingravitació dels sentiments. Després d’un breu comiat, el zelador condueix el meu llit amb cura, però sense pausa cap a la meva nova i desconeguda ubicació.
Un curt recorregut per a arribar a la planta d’hospitalització on em traslladen a la “Sala de Cures Intermèdies”, un lloc molt il·luminat per llum de sala i per uns grans finestrals que tinc al costat del llit on em posen i monitoritzen les meves constants. Tots amb el nouvingut: zelador, infermeres i metges. Em sento molt atès i tranquil, el nivell de molèstia és molt baixet. Intento estar atent al que em diuen, però les restes de l’anestèsia i la intervenció em retornen al món del somni, sense somiar, només per a dormir plàcidament fins que em desperten.
La llum que entra pels finestrals indica que el matí s’obre pas intensificant-se a poc a poc. Mentrestant, la llum artificial de la sala em sembla tan intensa com en el moment de la meva arribada.
A partir d’aquest instant, alhora que vaig descobrint tot el que m’envolta, començo a pensar en el que ha passat i a ser conscient que cal bolcar les meves poques forces físiques i les meves moltes ganes anímiques a agrair aquesta oportunitat i, el primer, donar la benvinguda i emocionada rebuda al ronyó que acaben de trasplantar-me. Ja forma part del meu ser.
“El miracle dels trasplantaments”, com titula el seu llibre el Dr. Matesanz, s’ha tornat a produir, en el meu cas, per tercera vegada gràcies a la generositat d’una família que, enmig del seu dolor, han estat tan altruistes i solidaris com per a acceptar la donació com a mitjà d’allargar la vida del seu familiar en una altra persona amb necessitat i de millorar considerablement la meva i la de la meva família. No hi ha paraules que puguin expressar tant d’agraïment. Cuidar d’aquest òrgan és una obligació que contrec, no sols pel meu benefici sinó, també, per respecte i tribut al donant i la seva família.
Comença la fase de recuperació. Però aquesta és una altra història que aniré explicant més endavant. De moment, tot és genial i la funció renal és molt bona. L’espera ha valgut la pena perquè la compatibilitat, malgrat estar en una llista d’espera PATHI -amb el 100% d’anticossos-, ha resultat ser el més personalitzada possible. Moltes gràcies a tots els que ho han fet possible.