Comitè de Vida o Mort

Imagina’t que vas al metge per un control rutinari i et diu que els teus ronyons no funcionen bé. Potser encara no entens l’abast d’aquesta notícia, o et capfiques pensant “si jo em trobo bé”, o tal vegada quedes completament impactat pel diagnòstic.

Totes aquestes reaccions són del tot comprensibles. Com bé sabem, el ronyó és un òrgan vital, per tant, la falla del mateix té greus complicacions per a la salut. Ara, per un moment, oblida que és 2024, i pensa que vius en 1960.

Fins aquest any, l’hemodiàlisi estava limitada al tractament de falla renal aguda, però gràcies a l’invent de Scribner i els seus col·legues a Washington, que van desenvolupar una derivació que permetia tractar fàcilment als pacients 3 cops per setmana, s’obria la porta a tractar pacients crònics. Aquest invent, però, venia embolicat amb un gran dilema moral.

La malaltia renal estava matant unes 100.000 persones cada any als Estats Units. El nou sistema permetia tractar només 1 de cada 50 pacients. Com decidir qui viu i qui mor?

 

El Comitè de Déu

 

La Societat Mèdica de Seattle va crear “The Admissions and Policies Comitee of the Artificial Kidney Center at Swedish Hospital”, col.loquialment anomenat el Comitè de Déu, o el Comitè de Vida o Mort. Aquest Comitè estava format per set membres; set persones corrents: Un advocat, un ministre religiós, un banquer, una mestressa de casa, un funcionari de l’Estat, un líder sindical i un cirurgià. Sense cap formació ni guia moral tret de les seves consciències individuals, convencions socials i prejudicis, aquestes set persones, que van demanar romandre en l’anonimat, i que no rebien remuneració per aquest treball, decidien quins candidats optarien al tractament, és a dir, sobreviurien, i quins no. Per la seva part, els metges ja feien una selecció basant-se en criteris “mèdics”. Per exemple, rebutjaven automàticament pacients de més de 45 anys ja que a partir d’aquesta edat existeix més propensió a desenvolupar altres patologies. També es descartava als infants, argumentant que el tractament era molt dur i els podria aterrir, i què les restriccions dietètiques pròpies del mal renal no els permetria crèixer normalment. Això facilitava la tasca del comitè que es fixaria en factors com l’edat, el gènere, persones depenents a càrrec, estat civil, ingressos econòmics, estabilitat emocional, formació acadèmica, ocupació, valor social, etc… No cal dir que els candidats escollits s’assemblaven bastant als membres del comitè.

 

Tornem a 2024, i respirem alleujats… Ara i Aqui, tothom té accés al tractament de la diàlisi. És un tractament dur, però garanteix la supervivència i ofereix el temps necessari per optar al trasplantament, un tractament molt més amable.

Com ens va dir en una ocasió un amic de la Fundació:

 

“La màquina de diàlisi, és com l’amor de la meva vida, no puc viure sense ella”

 

• S. Alexander. They Decide Who Lives, Who Dies. Life 53 (November 9, 1962): 102–125.

   

Raquel Maya

Comunicació

Amb la col·laboració de: