C/ Enric Granados, 3, 1º 25006 - Lleida 973 241 041

Trasplantament. Adoptar un Ronyó.

Riñon

 

…sostenia que no s’havia d’intentar la curació d’uns ulls sense el cap i el cap sense la resta del cos; així com tampoc el cos, sense l’ànima.

Aquesta seria la causa de que se l’escapessin moltes malalties als metges grecs: es despreocupaven del conjunt, quan és això el que més cuidats requereix, i si aquest conjunt no anava bé, era impossible que ho fessin les seves parts.”

 

Diàlegs de Plató

 

 

 

Per tal que es pugui realitzar un trasplantament, esdevenen quatre moments diacrònics. En primer lloc, la pèrdua del ronyó propi la qual sol ser progressiva. En segon lloc, aconseguir l’òrgan d’un donant. En tercer lloc, l’operació mèdica i per finalitzar, la compatibilitat o èxit de l’operació de trasplantament.

 

Si es tractés d’un exercici de peces com el popular joc playmobil, l’èxit restaria assegurat. No obstant, què succeeix en un procés de trasplantament?

La dieta, la vida sexual, els medicaments, les infecciones després de l’operació… són referents a tenir a molt en compte després de l’operació. No obstant, pot no ser suficient si no s’aconsegueix adoptar simbòlicament el ronyó, el qual ha de passar de ser aliè a propi.

 

Des de les cultures més ancestrals, es va plantejar la irreversible connexió entre ment i cos.

Des de la psicoanàlisi es marca una diferència entre organisme i cos[1].

Jacques Lacan afirmava que no es neix amb un cos, el cos es fa[2]. És a dir, el cos és un resultat d’una construcció plena d’interaccions entre el llenguatge que li dóna forma, la imatge que recobreix aquest cos, veiem al mirall i reconeixem com a nostra, i les sensacions que a través d’ell, ens afecten.

Un trasplantament incideix directament en el cos, en el qual succeeixen pèrdues, canvis. Tant en les pèrdues com en el canvis, ens sol emergir l’angoixa.

Què és el que des de l’atenció psicològica podem constatar?[3] Si no s’elabora, treballa i transformen les angoixes a través de la paraula, existeix un augment en el risc de que aquestes angoixes en localitzin en l’òrgan afectat provocant una escissió entre ment i cos.

És a dir, si no es parla de la sensació d’angoixa i del que la rodeja (preocupació per si no va bé l’operació, sentiments d’ambivalència amb el donant, expectatives molt desitjades, etc), serà més difícil que el nostre cos ofereixi un lloc al ronyó, i aquest només quedi en l’organisme.

La funció de la terapia en aquests casos, és la de facilitar el trasllat de l’orgànic al psíquic fent propi el que era d’un altre.

 

 

[1] La medicina traballa amb l’organisme. En canvi, la psicologia i la psicoanalisi està més interessada en el cos.

[2] Lacan, Jacques. (1977) “Psiconálisis, radiofonía y televisión”. Editorial Anagrama, Barcelona.

[3] Rotenberg, Eva. (2010) “El psicoanálisis en la problemática del Transplante de órganos en niños y adolescentes”. Bogotà: Federación Psicoanalítica de América Latina.

Esther Garriga, Psicóloga.
No Comments
Leave a Comment:

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies