El 10 de setembre, Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, ens ofereix una oportunitat per parlar d’un tema que encara massa sovint roman amagat. I parlar-ne és important, perquè al voltant del suïcidi continuen circulant idees que, tot i que poden semblar tranquil·litzadores, poden ser perillosament equivocades.
Una de les més conegudes sosté que qui parla de suïcidar-se no ho farà realment. Segons aquesta creença, la persona que té una veritable intenció de llevar-se la vida romandrà en silenci. Per tant, si algú ho explica, podríem pensar que «només vol cridar l’atenció» o que el fet d’haver-ho dit demostra que no hi ha un perill real.
Portem aquest raonament a altres àmbits per comprovar fins a quin punt resulta absurd. «No m’he de preocupar perquè el meu metge m’ha dit que tinc una malaltia greu; si fos realment greu, segurament no m’ho hauria dit». O imaginem algú que diu: «Estic molt tranquil amb el meu matrimoni perquè la meva parella m’ha dit que es vol separar, així que no ho farà». Ningú raonaria així davant d’una amenaça seriosa. Aleshores, per què fer-ho quan parlem de suïcidi?
Que una persona comuniqui que està pensant a llevar-se la vida no demostra que el risc sigui petit. Demostra, sobretot, que hi ha patiment i que aquest patiment ha trobat una manera de ser comunicat.
A més, moltes vegades qui pensa a morir no vol realment morir. El que vol és deixar de viure de la manera com està vivint. Vol que desaparegui el dolor, l’angoixa, la solitud, la desesperança o una situació que percep com a insuportable. El problema és que, quan el patiment es fa massa intens, la persona pot arribar a confondre el desig d’acabar amb aquest dolor amb el desig d’acabar amb la seva pròpia vida.
Per això, quan algú parla de suïcidi, pot estar apareixent una cosa extraordinàriament valuosa: una possibilitat d’intervenció. Aquella persona encara està comunicant, encara està permetent que algú entri en contacte amb allò que li passa. Pot existir un dubte, una ambivalència, una part que vol desaparèixer i una altra que, encara que sigui feblement, continua buscant una alternativa.
Però una finestra d’oportunitat només serveix si algú s’hi aboca.
No hem d’interpretar les paraules «em vull morir» com una prova que aquella persona no ho farà. Hem d’interpretar-les com una petició que mereix ser escoltada. No cal que tinguem la solució preparada ni que pronunciem les paraules perfectes. De vegades, el primer i més important és romandre al costat d’aquella persona, escoltar-la sense jutjar-la i ajudar-la a posar-se en contacte amb professionals capaços d’intervenir.
El perill més gran potser no és que algú digui que es vol morir, sinó que ho digui i que ningú faci res.
Per això, davant d’una manifestació d’aquest tipus, la resposta no hauria de ser «no ho dius de debò» o «si realment ho volguessis fer, no ho explicaries». Hauria de ser molt més senzilla: «T’estic escoltant. El que estàs sentint importa. Busquem ajuda».
Perquè parlar del suïcidi no és una garantia que no arribi a passar. És una oportunitat per evitar que passi.
I algunes oportunitats, especialment aquestes, potser no tindrem una segona ocasió per aprofitar-les.
Francisco Javier Peralta
Psicòleg clínic- Núm de col·legiat C 20894
Fundació Renal Jaume Arnó
