La Sara tenia 37 anys i era mestra d’escola quan va detectar que alguna cosa no anava bé del tot.

Com ella ens recorda, la malaltia renal és la malaltia silenciosa . “Mai he patit dolor”, ens diu. L’únic símptoma que va donar la cara va ser que tenia molta son i es trobava molt cansada. Per aixó la seva parella va insistir en que anès al metge. L’analítica va surtir molt disparada i la van derivar a l’uròleg. El diagnòstic va ser: “No tens ronyons”, tot i que la Sara està molt agraïda al seguiment que el metge va fer del seu cas, aquestes paraules van ser molt difícils de pair. A finals d’abril s’assabenta que té el 15% de funcionament renal i el 16 de juliol comença diàlisi. Deixa la feina, perd moltíssim pes i un pensament envaeix la seva ment: “M’estic morint”.

La Sara recorda que va ser molt difícil acostumar-se a controlar l’ingesta de líquid i vigilar la dieta, però que poc a poc es va adaptar. La part més difícil,però, era dir-li a la seva filla petiteta que no podien anar a la plaça perque la mare estaba molt cansada. D’altrabanda destaca la importància del suport que va rebre dels seus i el “mimo” de les infermeres. Ens diu que a la sala de diàlisi eren tots com una família i es viu tot amb una forta empatia.Per aixó quan estaba en llista d’espera i arribava algú trasplantat s’enfrontava a sentiments oposats.

S’alegrava moltíssim però pensaba que a ella mai li arribaria. Però s’equivocava!! Va arribar i ja fa 4 anys del trasplantament. Ara segueix molt d’a prop els casos dels que están esperant i lluiten dia rere dia contra les dificultats de la malaltia. Quan sent o llegeix notícies sobre accidents tornen aquests sentiments bidireccionals. D’una banda la tristesa per la pèrdua, però quan ja no es pot fer res més, pensa “tant de bó siguin donants”,perquè ha viscut en carn pròpia tot el que suposa rebre un òrgan.

Amb un profund agraiment ens comenta quan valora algunes coses senzilles , com ara poder gaudir de menjar tomàquet que li encanta i degustar els fruits de la tardor. Però el que valora encara més, és haver recuperat l’energia que un dia tant va anyorar per passar tot el temps que pot amb la seva filla.

Raquel Maya (Comunicació)