Jacques Lacan planteja que tota demanda és demanda d’amor.
Parlar és un índex que hi ha una mancança en l’ésser. Si fóssim aquella taronja o llimona completa de què socialment es parla, en primer lloc, no ens mouríem del llit perquè res ens faria falta.
Quan un parla, es dirigeix a un altre (encara que hom pensi que parla sol, mai és així, ens imaginem que parlem al nostre jo ideal, al nostre amor, Déu, mare, etc.).
D’aquesta manera, un parla perquè està en mancança i cerca en l’altre a qui li dirigeix la seva demanda, que el completi. És per això que ens referim a la demanda d’amor.
Com podem enllaçar aquesta anàlisi del funcionament estructural humà amb una malaltia crònica? Un element podria ser la necessitat d’amor, com en tots els éssers parlants, però en aquest cas, de vegades, passiva.
A la Universitat del Carib, es va realitzar un estudi anomenat “Característiques psicodinàmiques de dol en pacients amb insuficiència renal terminal” on plantegen com la malaltia física pot alleujar el malestar psicològic arribant a un punt de confusió, on la demanda del malalt cap al personal sanitari ja no és de curació, sinó de gaudi. Gaudir de ser un objecte estimat, cuidat, atès, escoltat.
El pensament humà es caracteritza per ser esfèric. Aquest aspecte és el que ens porta a plantejar la desobediència del pacient en un binomi entre informació o estar afectat per la ignorància: “Però què no sap X què li passarà si beu tant de líquid entre diàlisis?”. I insistim a explicar-li-ho per veure si ho entén.
La problemàtica és que inconscientment i de vegades fins i tot conscientment, el pacient ho sap. Som éssers dominats per la desraó.
Però, per què tot i la informació que se li ofereix, sembla que el pacient no assumeix les conseqüències letals del seu comportament?
Podem valorar-ho des de l’aparició de resistències però també de com la informació que ve d’un altre pot obturar la revelació/rebel·lació de la pròpia.
Sobre quins aspectes seria interessant aquesta revelació/rebel·lació? L’article de Gallo, E. (2002) “Cos i malaltia” ens proposa quatre:
- La seva conducta davant la vida
- L’ús que fa de la malaltia
- Els sofriments psíquics que la seva malaltia li causa
- La forma en què es defensa i adapta, i com es representa psíquicament l’òrgan afectat amb el que això comporta.
En alguns casos trobem com la malaltia funciona com a carta de presentació. La dificultat no és en educar respecte a la seva malaltia, sinó en com descentrar el seu ésser de la identificació inconscient i així diferenciar entre ser portador d’una malaltia (“tinc malaltia renal”) a la identificació inconscient a la nomenclatura (“sóc malalt renal”).
1 Rebel·lar: Del llatí rebellāre. 1. tr. Sublevar, aixecar algú fent que falti a l’obediència deguda. U. m. c. prnl. 2. prnl. Oposar resistència.
Revelar: 1. tr. Descobrir o manifestar allò ignorat o secret. U. t. c. prnl. 2. tr. Proporcionar indicis o certesa d’alguna cosa. 4. tr. Dit de Déu: Manifestar als homes allò futur o ocult.
De què tractaria, doncs, revelar-se/rebel·lar-se en la malaltia? D’arribar a conquerir un saber fer amb la pròpia mancança sense el requisit, per efecte, d’un malestar tan dominant.
Esther Jiménez (Psicòloga)
Bibliografia
Gallo, E. (2002). Cos i malaltia: Una aproximació psicoanalítica. Desde el jardín de Freud [Número 2, Bogotá, 2002].
Herrera, K., Nobles, L. & Acuña, E. (2011). Característiques psicodinàmiques de dol en pacients amb insuficiència renal terminal. Psicología desde el Caribe. Universidad del Norte. Nº28: 197-218.[:ca]
Jacques Lacan planteja que tota demanda és demanda d’amor.
Parlar és un índex que hi ha una mancança en l’ésser. Si fóssim aquella taronja o llimona completa de què socialment es fa referència, en primer lloc, no ens mouríem del llit perquè res ens faria falta.
Quan un parla, es dirigeix a un altre (encara que pensem que parlem sols, mai és així, ens imaginem que li parlem al nostre jo ideal, al nostre amor, Déu, mare, etc.).
D’aquesta manera, un parla perquè està en mancança i cerca en l’altre a qui li dirigeix la seva demanda, que el completi. És per això que referim a la demanda d’amor.
Com podem enllaçar aquesta anàlisi del funcionament estructural humà amb una malaltia crònica? Un element podria ser la necessitat d’amor, com en tots els éssers parlants, però en aquest cas, de vegades, passiva.
A la Universitat del Carib, es va realitzar un estudi anomenat “Característiques psicodinàmiques del dol en pacients amb insuficiència renal terminal” on plantegen com la malaltia física pot alleujar el malestar psicològic arribant a un punt de confusió, on la demanda del malalt cap al personal sanitari ja no és de curació, sinó de gaudi. Gaudi d’ésser un objecte estimat, cuidat, atès, escoltat.
El pensament humà es caracteritza per ser esfèric. Aquest aspecte és el que ens porta a plantejar la desobediència del pacient en un binomi entre informació o estar afectat per la ignorància: “Que X no sap què li passarà si beu tant de líquid entre la diàlisi?”. I insistim a explicar-li per veure si ho entén.
La problemàtica és que inconscientment i de vegades, fins i tot, conscientment, el pacient ho sap. Som éssers dominats per la desraó.
Però, per què tot i la informació que se li ofereix, sembla que el pacient no assumeix les conseqüències letals del seu comportament?
Podem valorar-ho des de la presentació de resistències però també de com la informació que ve d’un altre pot obturar la revelació/rebel·lació de la pròpia.
Sobre quins aspectes seria interessant aquesta revelació/rebel·lació? L’article de Gallo, E. (2002) “Cos i malaltia” ens en proposa quatre:
- La seva conducta davant la vida
- L’ús que fa de la malaltia
- Els patiments psíquics que la seva malaltia li causa
- La forma en què es defensa i adapta, i com es representa psíquicament l’òrgan afectat amb el que comporta.
En alguns casos trobem com la malaltia funciona com a carta de presentació. La dificultat no és en educar respecte la seva malaltia, sinó en com descentrar el seu ésser de la identificació inconscient i així diferenciar entre ser portador d’una malaltia (“tinc malaltia renal”) a la identificació inconscient a la nomenclatura (“sóc malalt renal”).
De què tractaria doncs, revelar/rebel·lar-se en la malaltia? De conquerir un saber ser amb la pròpia mancança sense el requisit, per efecte, d’un malestar tan dominant.
Esther Jiménez (Psicòloga)
Bibliografia
Gallo, E. (2002). Cos i malaltia: Una aproximació psicoanalítica. Desde el jardín de Freud [Número 2, Bogotá, 2002].
Herrera, K., Nobles, L. & Acuña, E. (2011). Característiques psicodinàmiques de dol en pacients amb insuficiència renal terminal. Psicología desde el Caribe. Universidad del Norte. Nº28: 197-218.
1 Rebel·lar: 1 v. intr. pron. [LC] [DR] [DE] Refusar l’obediència a una autoritat legítima. La ciutat es va rebel·lar contra el seu rei. L’adolescent es rebel·la i crida quan ningú no el sent. 2 v. intr. pron. [LC] per ext. Rebel·lar-se contra una injustícia.
Revelar: 1 1 v. tr. [LC] Fer conèixer (allò que es tenia amagat). Revelar un complot, un secret, un misteri. 1 2 v. tr. [RE] Déu, fer conèixer (quelcom) als homes. Les veritats revelades.
