Quan et van diagnosticar la malaltia?
Era hivern, estava treballant a casa i vaig tenir molèsties al costat dret. Vaig anar al metge i em van dir que podia ser un còlic, però cada vegada em trobava pitjor. Vaig entrar per urgències i les anàlisis van revelar nivells molt alts. Em van ingressar per fer-me una biòpsia i em van explicar que calia fer un seguiment. Jo tenia 20 anys i mai no havia tingut cap símptoma fins aquell dia.
Quin impacte va tenir la notícia?
En un primer moment, la negació. Però he d’agrair al personal meravellós del departament de nefrologia de l’Arnau de Vilanova. Van resoldre tots els meus dubtes, van atendre les meves preguntes sobre nutrició, col·locació del catèter, les cures… Però vaig necessitar un temps per assimilar i entendre tot el que implicava.
Com hi vas fer front?
La ment juga un paper molt important. Cal ser positiu. I jo sóc així, volia adaptar-me perquè volia viure el millor possible malgrat les circumstàncies.
Quants anys vas estar en diàlisi?
Jo vaig tenir la sort de fer sempre diàlisi peritoneal i l’hospital volia potenciar aquest tractament, primer amb petits passos manuals diaris durant un any, després un altre any de descans, i una segona etapa que ja van ser 8 anys amb la màquina de diàlisi a domicili. Em vaig adaptar molt ràpid. No vaig faltar a la feina cap dia. Cuidava molt el meu cos per estar preparat. Fer esport m’ha ajudat molt a nivell físic i mental. Però havia de ser molt organitzat i tenir molta voluntat, però amb ganes, es fa tot!
Com vas rebre la notícia del trasplantament?
En principi ho tenia idealitzat. Però no va ser un camí de roses. Dos anys abans havia rebut la trucada amb un possible donant, però finalment no era compatible. Van ser dos anys durs esperant, i un diumenge a la nit vaig tornar a rebre la trucada. Aquell dia havia sortit amb la bici, el nostre nen tenia un anyet, així que em passaven moltes coses pel cap.
Com va anar? Com t’ha canviat la vida?
Perfecte!! El postoperatori va ser una mica llarg en el meu cas, però em quedo amb què la vida és meravellosa i cal gaudir-la al màxim. Un any després del trasplantament va néixer el nostre segon fill. Hem tornat a gaudir dels amics, de la família i d’un mateix.
Què has trobat a faltar en tot el procés?
Res! Tenim un sistema sanitari fantàstic. Professionals de la salut implicadíssims, tant a l’Hospital Arnau de Vilanova com a la Vall d’Hebron. I per descomptat, una família que sempre m’ha donat suport i bons amics que m’han fet costat. Durant la diàlisi sí que tenia una vida social més limitada, però de l’experiència aprens qui ets i qui són els amics de veritat.
Algun consell?
Sí. No caure en l’autocompassió, no posar-se una etiqueta de “malalt”. Per a mi, l’esport és la millor teràpia per preparar i protegir el cos i la ment del que pugui venir. I la recomanació principal és que, ja que tens una segona oportunitat, no la malgastis. Cal tenir hàbits de vida saludables per honrar la memòria i la generositat de la persona que ens va donar un òrgan.[:ca]
Quan et van diagnosticar la malaltia?
Era un hivern, estava treballant a casa i vaig tenir molèsties al costat dret. Vaig anar al metge i em van dir que podia ser un còlic, però cada cop em trobava pitjor. Vaig entrar per urgències i els anàlisis van revelar nivells molt alts. Em van ingressar per fer-me una biòpsia i em van explicar que calia fer un seguiment. Jo tenia 20 anys i mai havia tingut cap símptoma fins aquell dia.
Quin impacte va tenir la notícia?
En un primer moment, la negació. Però he d’agrair el personal meravellós del departament de nefrología de l’Arnau de Vilanova. Van resoldre tots els meus dubtes, van atendre les meves preguntes sobre nutrició, col·locació del catéter, les cures… Però vaig necessitar un temps per asimilar i entendre tot el que implicava.
Com li vas fer front?
La ment juga un paper molt important. Cal ser positiu. I jo sóc així, volia adaptar-me perquè volia viure el millor possible malgrat les circumstàncies.
Quants anys vas estar en diàlisi?
Jo vaig tenir la sort de fer sempre diàlisis peritoneal i a Nefrologia de l’hospital volien potenciar aquest tractament, primer amb petites passes manuals diàries durant un any, després un altre any de descans, i una segona etapa que ja van ser 8 anys amb la màquina de diàlisi a domicili. Em vaig adaptar molt ràpid. No vaig faltar a la feina cap dia. Cuidava molt el meu cos per estar preparat. Fer esport m’ha ajudat molt a nivel físic i mental. Però havia de ser molt organitzat i tenir molta voluntat, però amb ganes, es fa tot!
Com reps la notícia del trasplantament?
En principi ho tenia idealitzat. Però no va ser un camí de roses. Dos anys abans havia rebut la trucada amb un possible donant, però finalment no era compatible. Van ser dos anys durs esperant , i un diumenge a la nit vaig tornar a rebre la trucada. Aquell dia havia sortit amb la bici, el nostre nen tenia un anyet, així que em passàven moltes coses pel cap.
Com va anar? Com t’ha canviat la vida?
Perfecte!! El post-operatori va ser una mica llarg en el meu cas, però em quedo amb que la vida és meravellosa i cal gaudir-la al màxim. Un any després del trasplantament va nèixer el nostre segon fill. Hem tornat a disfrutar dels amics, de la familia i d’un mateix.
Què has trobat a faltar en tot el procès?
Res! Tenim un sistema sanitari fantàstic. Professionals de la salut implicadíssims, tant a l’Hospital Arnau de Vilanova com al Vall d’Hebrón. I per descomptat una família que sempre m’ha recolzat i bons amics que m’han fet costat. Durant la diàlisi si que tenia una vida social més limitada, però de la experiència aprens qui ets i qui són els amics de veritat.
Algun consell?
Si. No caure en l’autocompassió, no posar-se una etiqueta de” malalt”. Per mi l’esport és la millor terapia per preparar i protegir el cos i la ment del que pugui venir. I la recomanació principal és que ja que tens una segona oportunitat, no la malgastis. Cal tenir hàbits de vida saludables per honrar la memòria i la generositat de la persona que ens va donar un òrgan.
