Martinho és un noi jove I enèrgic que treballa a Portugal  de soldador. Li agrada la seva feina, se sent fort, no li fa mal res. Així que quan als 43 anys, en una revisió d’empresa rutinària descobreix que té insuficiència renal, senzillament no s’ho creu. Ell segueix amb la seva vida i continua treballant. Li va costar tres anys acceptar que estava malalt. Va començar a sentir dolor muscular i certa debilitat, un dia fins i tot es va esvair a la fàbrica, i així poc a poc comença el seu procés d’acceptació i adaptació.

Ara, després de 4 anys en diàlisi i amb un gran somriure ens explica que ha acceptat la malaltia. És realista i ha après a viure amb ella. Ens recorda que el pitjor per a ell va ser sentir-se limitat i haver de deixar la feina. I ens explica  que si deixes que les emocions negatives et dominin, esdevens  el teu pitjor enemic. Com ha contrarestat Martinho aquests sentiments? L’esport és el seu gran aliat. Surt a córrer pels matins al costat del llit del riu. Fa exercici a casa i torna de la diàlisi caminant. A la seva ment ve una anècdota del primer dia que va anar a diàlisi que ens deixa clar  que Martinho és un lluitador. Se sentia molt cansat i respirava amb dificultat però es va negar a agafar un taxi, va voler tornar a casa a peu i això ha seguit fent fins al dia d’avui.

“L’activitat física m’evadeix del dolor i em fa sentir bé”

Està en llista d’espera, així que la seva il·lusió és rebre un trasplantament aviat, el seu somni tornar a treballar i la seva recomanació per a les persones amb malaltia renal crònica és que incorporin l’activitat física en la seva rutina diària. Els innombrables beneficis que d’això se’n deriven no són per llegir-los sinó per viure’ls !!

Ens commou quan ens diu que és capaç de veure més enllà de la màquina de diàlisi. Ell es veu en un futur proper treballant, amb el seu ronyó funcionant i recuperat. Potser sigui aquest el pensament positiu responsable del seu gran somriure.