Carta d’agraïment de la Sílvia a la Fundació.

La meva història comença a Romania, país comunitari. Feia 17 anys que havia de fer diàlisi. Dia sí dia no, em punxaven el braç per netejar-me la sang. Ara tinc 51 anys. Tot va canviar quan vaig tenir l’oportunitat de venir a viure a Lleida amb una família d’aquí, per intentar tenir una millor qualitat de vida, però no ho hauria aconseguit sense el suport de la Fundació Renal Jaume Arnó. La meva família “adoptiva” s’hi va posar en contacte i ells es van ocupar de tots els tràmits. A Romania em deien que era impossible accedir a un trasplantament renal, allí si no tens molts diners no pots accedir a aquest tipus de medicina tan sofisticada. En canvi a Catalunya ho podíem intentar. La Fundació ens va animar i ho va gestionar tot. No cal que us digui que l’oposició de la sanitat romanesa va ser total i directa, ja que el govern romanès s’havia de fer càrrec de les meves despeses aquí. Ens van posar tots els obstacles possibles, però gràcies a la tenacitat de tots, finalment ho vam aconseguir i el dia 1 d’agost de 2015 arribava a Lleida. Aquí la Fundació ja havia contactat amb els metges que m’havien d’atendre i em van gestionar el torn de diàlisi així com tota la documentació administrativa que necessitava. Gràcies al seu optimisme i la seva força, sempre present, al maig de 2016 vaig entrar a la llista d’espera per un trasplantament i el 23 de novembre del mateix any un donant va ser compatible amb mi, i gràcies a ell, avui puc gaudir d’una vida plenament normal. Es poden imaginar que ara puc fer pipí? Que puc beure tanta aigua com vulgui? Que ara sóc lliure de marxar una setmana fora sense que hagi de tornar l’endemà per enganxar-me 5 hores a una màquina? Es poden imaginar que el meu braç no pateix les agressions que dia rere dia patia amb les punxades? Crec que ningú s’ho pot imaginar, tret que estigui a prop d’un malalt renal en diàlisi. La Fundació Renal Jaume Arnó duu a terme una tasca que ningú no veu, ja que t’acullen, t’animen, et responen els dubtes, les pors. Allí hi ha l’Ignacio Gracia, que és el model d’optimisme i força per excel·lència. També la Cristina, que incansablement t’ajuda i, no cal dir-ho, el Jaume, que mercès a la seva experiència es va sensibilitzar amb la resta de malalts que com ell, han hagut de fer diàlisi i necessiten ajuda. I així va crear una Fundació destinada a tots nosaltres. Agraeixo també la tasca que fan de prevenció de les malalties i com consciencien la població del que es pot fer per no patir aquesta malaltia tan greu! I agraeixo a la sanitat catalana el seu nivell, com treballen amb la Fundació, com es coordinen i porten a terme accions conjuntes, amb una sensibilitat extraordinària per aconseguir el benestar de tothom! Gràcies per haver-me tornat la vida! Gràcies Fundació Renal! No canvieu mai!