TRASPLANTAMENTS I DONANT VIU

La pandèmia soferta, encara no controlada, ens ha mostrat alguns punts febles de la nostra atenció sanitària que hem de millorar. De forma particular el relacionat amb el trasplantament renal que, tot i ser un tractament reeixit, s’ha reduït un 21,12% respecte a 2019, més d’una cinquena part, i això malgrat l’esforç, que agraïm, dels equips de trasplantament i les societats científiques relacionades, que han posat en marxa protocols adequats per reduir l’impacte sobre la donació i el trasplantament pels problemes sorgits: necessitats d’UCI, quiròfans i zones Covid Free, tractaments anti Covid positiu adequat a l’col·lectiu per la seva immunitat deprimida , comunicació entre equips per facilitar la donació, impossibilitat en molts casos de comunicar amb les famílies dels possibles donants … situacions a què s’ha fet front amb força èxit, tenint en compte l’emergència.

Però no tot era perfecte abans de la pandèmia, sinó que estem requerint-i treballant per a això- una revisió permanent de situacions importants relacionades amb els trasplantaments, com el retrasplantament, el trasplantament entre vius, la situació de pacients hipersensibilitzats, la necessitat de crear una xarxa de R + D + I en trasplantament (especialment en nous immunosupressors), etc.

Les esmentades anteriorment, són algunes de les complicacions derivades de la necessitat de trasplantament i que requereixen atenció de les societats científiques amb la col·laboració dels pacients. Per a altres problemes detectats, aquestes societats ja s’han posat en marxa. De moment han publicat “Trasplantament Renal de Donant Viu a Espanya. Anàlisi de situació i full de ruta “(pel Grup de treball per a l’impuls de la Donació de donant viu, format per l’ONT – Organització Nacional de Trasplantaments, la SEN – Societat Espanyola de Nefrologia i la SET – Societat Espanyola de Trasplantaments, 2020.09.30) que, entre altres coses, proposen la millora de l’procés d’informació, la detecció de l’donant viu, la priorització de les proves mèdiques a realitzar, el procés del consentiment, la millora dels recursos, la priorització dels quiròfans per donant viu … com es pot veure, un gran treball i un desenvolupament constant de què ens beneficiem tots en general.

Malgrat tot això, no tenim regulada l’assistència pisco sociolaboral de les persones trasplantades i, molt especialment, del donant viu. Tema que s’ha d’abordar de forma immediata, ja que som el país que lidera a nivell mundial la donació i el trasplantament, amb un sistema ben assentat en el qual la donació de viu ha suposat, en 2019, un 14% dels trasplantaments realitzats (5.449 / 763). El que provoca una situació molt injusta, immoral, incomprensible i insostenible tot i la lliçó de valor, generositat i altruisme que ens donen a tota la societat els donants vius, a la qual afegiríem la subsegüent economia de recursos a el sistema nacional de salut, tant econòmica com d’alliberament d’una persona de les llistes d’espera, tan saturats com estan.

Sens dubte, la donació de viu produeix un benefici social que mereix una compensació digna, per la qual cosa es va presentar un Projecte No de Llei de protecció de l’donant viu al Congrés dels Diputats, que personalment no entenc com no es va fer mitjançant un Decret llei o una Proposició de Llei que hagués facilitat la seva aprovació i posterior desenvolupament de la normativa, que encara no s’ha aprovat. En el mateix PNL, es demanen una sèrie de millores per al donant viu, com que aquesta modalitat de donació sigui causa específica d’incapacitat laboral, incloent el procés de preparació per donació, l’extracció i el de recuperació de la intervenció, que es garanteixi el canvi de les circumstàncies de salut que puguin patir posteriors imputables a la donació, la inclusió de permisos remunerats-que les proves es facin en jornada laboral-, que no constitueixi causa d’acomiadament, i que no porti penalitzacions en la contractació i / o renovació d’assegurances o préstecs.

En aquest moment, novament de forma sorprenent, el donant viu tampoc és considerat persona de risc per ser vacunat en prevenció de la COVID-19 com ho és el seu receptor, sent que en la majoria dels casos pertanyen a la mateixa bombolla familiar i fins i tot són convivents. Algunes comissions científiques relacionades amb el trasplantament consideren que s’han de vacunar donants vius recents, però que els que porten més temps (quant?) Es consideren persones sense risc i han de ser vacunats en la franja d’edat corresponent. Podem entendre el que suposa una vacunació d’aquest tipus, però seguim considerant que el donant viu hauria de ser una persona d ‘ “especial protecció”, no només pel seu acte de lliurament, sinó perquè la protecció social, laboral i sanitària seria un bon exemple per que altres persones veiessin el bon tracte que es dispensa a què col·labora davant d’un problema social -encara que li toqui la situaciò personal i emocionalment-, i millorar així el percentatge de donants vius.

Ignacio Gràcia. Director de la Fundació Renal Jaume Arnó