La malaltia renal crònica provoca canvis molt importants en la nostra vida (a nivell social, familiar, físic, emocional, etc.). O et deixes portar pel desànim o t’enfrontes a la situació amb l’ànim de sobreposar-te, les opcions són poques i clares.
No són superherois, però sí que em crida l’atenció –des de sempre– el valor de les persones afectades per aquesta malaltia. Habitualment, en les xerrades que acostumo a fer per explicar què és i què podem fer davant d’aquesta (com funcionen els nostres ronyons, què passa quan no funcionen, quins tractaments hi ha, quines medicines són les més habituals, quins aliments contenen més o menys potassi, fòsfor, sodi, líquids, què és el trasplantament i les llistes d’espera, quines són les nostres expectatives en molts àmbits, quines autocures hem de tenir, quines necessitats psicosocials tenim…), em trobo persones espantades però desitjoses d’aprendre a adaptar-se, de lluitar davant l’inevitable i superar-ho. Afortunadament, pocs mostren la immaduresa de l’abandonament, de romandre en la rebel·lia, de rendir-se. La majoria es decideixen per afrontar-ho amb dignitat. Realment, gràcies als equips mèdics (incloc infermeria i personal sanitari en general), els tractaments i la tecnologia, tenim una vida per viure –no només per sobreviure–.
És clar que només amb això no n’hi ha prou per viure tota una vida; hi ha altres factors que són d’utilitat per tirar endavant. D’això anirem parlant. No ens queda altre remei, comentem amb freqüència, però si en lloc de resistir-nos als canvis, aprenem a conviure amb aquesta situació, podem arribar no només a mantenir la vida, sinó a sortir-ne enfortits.
Això és el que anomenem RESILIÈNCIA i d’això vull parlar-vos en els meus pròxims articles, de la meva experiència en aquest tema i com utilitzar les habilitats precises per aconseguir aquest objectiu aplicant els conceptes que fan que una persona sigui resilient davant la malaltia renal crònica; això és, no només gestionar adequadament la situació, sinó, a més, sentir-se millorat internament com a persona. Cadascú té una característica personal, una càrrega genètica específica, una educació, però podem aprendre a ser millors i superar els obstacles, encara que això comporti canviar algunes coses. S’atribueix a Albert Einstein una frase que diu que, “si sempre fem el mateix, no podem tenir resultats diferents”. Per això no cal tenir por dels canvis si ens ajuden a gestionar millor situacions tan vitals com tenir aquest problema.
Sóc pacient renal per una malformació congènita per la qual vaig tenir una doble intervenció amb vint mesos d’edat i, des de l’adolescència, prop de quaranta anys amb tractament per a la malaltia renal crònica (conservador, diàlisi i trasplantaments), prou per saber què és en primera persona. Però, per a mi, el més important és haver après –i continuar aprenent– a viure una vida que em satisfà malgrat que, com acostumo a dir, “exerceixo de pacient per hores”.
Espero que aquest espai que posem a disposició de tots vosaltres des de la Fundació Renal Jaume Arnó, sigui de la utilitat desitjada. Fins aviat, doncs espero els vostres comentaris.
Ignacio Gracia .
La malaltia renal crònica provoca canvis molt importants en la nostra vida (a nivell social, familiar, físic, emocional, etc.). O et deixes portar pel desànim o fas front a la situació amb l’ànim de sobreposar-te, les opcions són poques i clares.
No són superherois, però sí em crida l’atenció –des de sempre-, el valor de les persones afectades per aquesta malaltia. Habitualment, en les xerrades que dono per explicar què és i com fer-li front (com funcionen els nostres ronyons, què passa quan no funcionen, quins tractaments hi ha, quines medicines són les més habituals, quins aliments contenen més o menys potassi, fòsfor, sodi, líquids, què és el trasplantament i les llistes d’espera, quins són les nostres expectatives en molts àmbits, quins autocuidados hem de tenir, que necessitats psicosocials tenim…) em trobo a persones espantades però desitjoses d’aprendre a adaptar-se, de lluitar davant l’inevitable i superar-ho. Afortunadament, pocs mostren la immaduresa de l’abandó, de romandre en la rebel·lia, de rendir-se. La majoria es decideixen per fer-li front amb dignitat. Realment, gràcies als equips mèdics (infermeria i personal sanitari en general), els tractaments i la tecnologia, tenim una vida que viure –no només sobreviure-.
Clar que només amb el que s’ha dit no és suficient per viure tota una vida; hi ha altres factors que són d’utilitat per seguir endavant. D’això anirem parlant. No ens queda un altre remei, comentem amb freqüència, però si en lloc de resistir-nos als canvis, aprenem a conviure amb aquesta situació, podem arribar no només a mantenir la vida, sinó a sortir enfortits.
Això és el que anomenem RESILÈNCIA i d’això vull parlar-vos en els meus propers articles, de la meva experiència en aquest tema i com utilitzar les habilitats precises per aconseguir aquest objectiu aplicant els conceptes que fan que una persona sigui resilente enfront de la malaltia renal crònica; això és, no només portar adequadament la situació sinó, a més, sentir-se millor internament com a persona. Cadascun tenim una característica personal, una càrrega genètica específica, una educació, però per superar els obstacles podem aprendre a canviar algunes coses. Se li atribueix a Albert Einstein una frase que diu que, “si sempre fem el mateix, no podem tenir resultats diferents”. Per això no cal tenir por als canvis si ens ajuden a gestionar millor situacions tan vitals com tenir aquest problema.
Espero que aquest espai que posem a la disposició de tots vosaltres des de la Fundació Renal Jaume Arnó, sigui de la utilitat desitjada. Fins aviat, doncs espero els vostres comentaris.
