La insuficiència renal severa presenta dos únics tractaments. En primer lloc, la diàlisi, un tractament substitutiu del ronyó el qual sol ser descrit pels pacients com a feixuc[1]. Aquest tractament pot constar de fins a 12 hores/setmana, depenent de si es tracta d’Hemodiàlisi o Diàlisi Peritoneal. En segon lloc, el
D’aquesta manera, sembla que el trasplantament és aquella alternativa ideal i funcional que tot pacient voldria. No obstant això, la realitat és que alguns pacients decideixen sortir de la llista d’espera per a trasplantament entre altres coses per la perillositat d’un rebuig hiperagut (uns minuts després d’incorporar el nou ronyó), agut (durant els tres o set dies consecutius a l’operació), cel·lular agut (el més comú, el qual s’efectua durant els tres primers mesos després del trasplantament) on apareixen episodis de rebuig de lleus a moderats. Finalment, es pot donar lloc al rebuig crònic, en el qual es produeixen canvis permanents del teixit renal[2].
Són diversos els articles mèdics publicats a la premsa espanyola on s’analitza i s’afirma que es desconeix gran part del que provoca el rebuig d’un trasplantament[3]. Segons el III Congrés de la Societat Espanyola de Trasplantament de l’any 2014, existeix un 25% de probabilitats de rebutjar un trasplantament renal[4].
Segons la Guia de Recomanacions de la Societat Espanyola de Nefrologia i de l’Organització Nacional de Trasplantaments sobre trasplantament renal de donant viu (2010), “el benestar psicològic també està unit a tenir un trasplantament renal funcional”.
Dos estudis realitzats a la Universitat de Sevilla el 2004[5] i el 2007[6], van detectar que persones trasplantades de fetge, cor i ronyó van presentar els següents trastorns durant 1 any després de l’operació:
- Trastorns de l’estat d’ànim entre el 10 i el 58% de la mostra. Disminueix l’adherència al tractament, podent provocar el rebuig de l’òrgan.
- Trastorns d’ansietat entre el 3 i el 33% de la mostra. Augmenten quan els pacients reben l’alta hospitalària, fonamentalment perquè els seus familiars es distancien d’ells, ja que desitgen tornar com més aviat millor a una vida completament normal.
- Trastorns sexuals al 30% de la mostra. Les causes poden ser tant físiques (a causa de la medicació immunosupressora) com psicològiques (eviten les relacions sexuals per por a fer malbé l’òrgan trasplantat).
- Fantasies sobre el donant: sentiments de culpa perquè pensen que una altra persona ha mort perquè ells puguin viure.
- Insatisfacció amb la imatge corporal: perceben l’òrgan com un cos estrany que incorpora en el receptor característiques del donant.
- Altres trastorns com els adaptatius, somatomorfes i trastorns de la conducta alimentària han estat diagnosticats en la mostra treballada.
Així doncs, sent que el trasplantament no és una operació amb un èxit assegurat i sostingut en el temps, sinó que encara depèn de variables desconegudes i la persona trasplantada ha de seguir amb un tractament mèdic constant, considerem que són factors estressants suficients que requereixen investigació i intervenció psicològica professional.
És per això que neix PSICOTRANSPLANT, un estudi l’objectiu del qual és detectar els factors psicològics i socials que faciliten i obstaculitzen l’èxit i el rebuig en un trasplantament renal. D’aquesta manera es podrà oferir una atenció i recomanacions més especialitzades i per tant, més efectives.
T’hi apuntes?
Esther Jiménez Garriga, Psicòloga psicoanalista.
[1] Jiménez, E. (2017). SUMEM. Detecció, prevenció i intervenció de necessitats psicològiques, mèdiques i socials. Lleida, Esp. Fundació Renal Jaume Arnó.
[2] International Transplant Nurses Society (2007). Guía para el cuidado de su salud después del trasplante de riñón. EEUU. Astellas Pharma US. Inc.
[3] López, Ángeles. (1 de novembre del 2007). Dónde comienza el rechazo del riñón trasplantado. El mundo SALUD, versió en línia.
[4] Europa Press (2014). Uno de cada cuatro trasplantes de riñón se pierde debido al rechazo por anticuerpos. València: Infosalus. Recuperat de http://www.infosalus.com/salud-investigacion/noticia-cada-cuatro-trasplantes-rinon-pierde-debido-rechazo-anticuerpos-20140610122514.html
[5] Pérez San Gregorio, María Ángeles. Martín Rodríguez, Agustín. Galán Rodríguez, Antonio. (2005)
PROBLEMES PSICOLÒGICS ASSOCIATS AL TRASPLANTAMENT D’ÒRGANS International Journal of Clinical and Health Psychology, gener, any/vol. 5, número 001 Associació Espanyola de Psicologia Conductual (AEPC). Granada, Espanya. pp. 99-114
[6] Pérez San Gregorio, Mª A., Martín Rodríguez, A., i Galán Rodríguez, A. (2007). Symptoms of anxiety and depression in different stages of organ transplant. International Journal of Clinical and Health Psychology, Vol. 7 (3), pp. 633-639.[:ca]
La insuficiència renal severa presenta dos únics tractaments. En primer lloc, la diàlisi, un tractament substitutiu del ronyó el qual sol ser freqüentment descrit com a feixuc[1]. Aquest tractament pot arribar a les 12 hores a la setmana, depenent de si es tracta d’Hemodiàlisi o Diàlisi Peritoneal. En segon lloc, el trasplantament, l’única alternativa que pot aportar al pacient una millora real en la qualitat de vida, ja que implicaria un abandonament del tractament per diàlisi, i permetria en un temps prudencial, una recuperació dels hàbits anteriors a la pèrdua de la funció renal. Sempre amb un control mèdic constant.
D’aquesta manera, sembla que el trasplantament és aquella alternativa ideal i funcional que tot pacient voldria. No obstant això, la realitat és que alguns pacients decideixen sortir de la llista d’espera per a un trasplantament entre d’altres coses per la perillositat d’un rebuig hiperagut (uns minuts després d’incorporar el nou ronyó), agut (durant els tres o set dies consecutius a l’operació), cel·lular agut (el més comú, el qual s’efectua durant els tres primers mesos després del trasplantament) on apareixen episodis de rebuig de lleus a moderats. Finalment, es pot donar lloc al rebuig crònic, en el qual es produeixen canvis permanents del teixit renal[2].
Són diversos els articles mèdics publicats a la premsa espanyola on s’analitza i s’afirma que es desconeix gran part del que provoca el rebuig d’un trasplantament[3]. Segons el III Congrés de la Societat Espanyola de Trasplantament de l’any 2014, existeix un 25% de probabilitats de rebutjar un trasplantament renal[4].
Segons la Guia de Recomanacions de la Societat Espanyola de Nefrologia i de l’Organització Nacional de Trasplantaments sobre trasplantament renal de donant viu (2010), “el benestar psicològic també està unit a tenir un trasplantament renal funcionant”.
Dos estudis realitzats a la Universitat de Sevilla el 2004[5] i el 2007[6], van detectar que persones trasplantades de fetge, cor i ronyó presentaven els següents trastorns durant 1 any després de l’operació:
- Trastorns de l’estat d’ànim entre el 10 i el 58% de la mostra. Disminueixen l’adherència al tractament, podent provocar el rebuig de l’òrgan.
- Trastorns d’ansietat entre el 3 i el 33% de la mostra. Augmenten quan els pacients reben l’alta hospitalària, fonamentalment perquè els seus familiars es distancien d’ells, ja que desitgen tornar com més aviat millor a una vida completament normal.
- Trastorns sexuals al 30% de la mostra. Les causes poden ser tant físiques (a causa de la medicació immunosupressora) com psicològiques (eviten les relacions sexuals per por a fer malbé l’òrgan trasplantat).
- Fantasies sobre el donant: sentiments de culpa perquè pensen que una altra persona ha mort perquè ells puguin viure.
- Insatisfacció amb la imatge corporal: perceben l’òrgan com un cos estrany que incorpora en el receptor característiques del donant.
- Altres trastorns com els adaptatius, somatomorfes i trastorns de la conducta alimentària han estat diagnosticats en la mostra treballada.
Atès que el trasplantament no és una operació amb un èxit assegurat i perllongat en el temps, sinó que encara depèn de variables desconegudes i la persona segueix amb un tractament mèdic constant, considerem que són factors estressants suficients que requereixen investigació i intervenció psicològica professional.
És per això que neix PSICOTRANSPLANT, un estudi l’objectiu del qual és detectar quins factors psicològics i socials faciliten i obstaculitzen l’èxit i el rebuig en un trasplantament renal. D’aquesta manera, es podrà oferir una atenció i recomanacions més especialitzades i per tant, efectives.
T’hi apuntes?
Esther Jiménez Garriga, Psicòloga psicoanalista.
[1] Jiménez, E. (2017). SUMEM. Detecció, prevenció i intervenció de necessitats psicològiques, mèdiques i socials. Lleida, Esp. Fundació Renal Jaume Arnó.
[2] International Transplant Nurses Society (2007). Guía para el cuidado de su salud después del trasplante de riñón. EEUU. Astellas Pharma US. Inc.
[3] López, Ángeles. (1 de novembre del 2007). Dónde comienza el rechazo del riñón trasplantado. El mundo SALUD, versió en línia.
[4] Europa Press (2014). Uno de cada cuatro trasplantes de riñón se pierde debido al rechazo por anticuerpos. València: Infosalus. Recuperat de http://www.infosalus.com/salud-investigacion/noticia-cada-cuatro-trasplantes-rinon-pierde-debido-rechazo-anticuerpos-20140610122514.html
[5] Pérez San Gregorio, María Ángeles. Martín Rodríguez, Agustín. Galán Rodríguez, Antonio. (2005)
PROBLEMES PSICOLÒGICS ASSOCIATS AL TRASPLANTAMENT D’ÒRGANS International Journal of Clinical and Health Psychology, gener, any/vol. 5, número 001 Associació Espanyola de Psicologia Conductual (AEPC). Granada, Espanya. pp. 99-114
[6] Pérez San Gregorio, Mª A., Martín Rodríguez, A., i Galán Rodríguez, A. (2007). Symptoms of anxiety and depression in different stages of organ transplant. International Journal of Clinical and Health Psychology, Vol. 7 (3), pp. 633-639.
