Possibles efectes psicològics de la diàlisi Eros i Thànatos

Eros, la pulsió de vida.

Thànatos, la pulsió de mort.

Sovint, quan els integrants d’un equip mèdic valoren i sol·liciten atenció psicològica per a un pacient en diàlisi, sol ser perquè els pacients desobeeixen. No cuiden la dieta, tenen dificultats per controlar el que beuen, s’obliden de la medicació o es neguen a fer les hores de diàlisi que l’equip mèdic els recomana.

Aquestes situacions deixen el professional sanitari sense recursos per articular la seva funció sanitària amb la intervenció necessària.

Però, com pot succeir això quan se sap que sense aquest precís tractament no es podria sobreviure? És pel que anomenem pulsió de mort. És a dir, tan humà és l’instint de supervivència com l’art de dificultar-se els objectius obstaculitzant la satisfacció, els desitjos o fins i tot, la sanació.

El pacient en la incorporació a diàlisi sol trobar-se en un moment d’embotament afectiu. Es tracta d’un estat d’afrontament constant per preservar la vida i és recurrent l’horror de mort que si bé no s’expressa obertament, funciona inconscientment. Aquesta circumstància pot provocar un repertori de reaccions que oscil·len des de la negació passant pel rebuig, la fúria o fins i tot una resignació massa passiva davant la situació, sovint articulat amb la impotència. Aquests casos condensen tota la responsabilitat curativa a l’equip sanitari i a la màquina de diàlisi deixant el propi subjecte aliè a la circumstància, com si ell no tingués res a veure amb el procediment, element clau en els casos on no hi ha adherència al tractament.

Per la part que concerneix al professional, és important no permetre que aquests afectes ens contagiïn. Gràcies a diversos estudis d’Adriana Martorell i de Daniel Gonzales Fernández, podem detectar la gran dificultat que tenen aquests pacients per confiar en l’ajuda que l’altre els pugui oferir. En ocasions, la persona malalta sent que no hi ha un interlocutor empàtic que pugui escoltar i sobretot, contenir el seu dolor. És per això que freqüentment, trobem casos que intenten esterilitzar les intervencions dels professionals, intentant confirmar la certesa d’aquesta soledat davant les pròpies circumstàncies, aquesta direcció massa enllaçada amb l’aïllament, l’ansietat i la depressió.

Els pacients que s’involucren en altres activitats en les quals es senten representats, que fomenten la sortida de l’aïllament, la seva inclusió familiar i social, es beneficien de millores a nivell relacional i salut física. Es tracta d’un mecanisme de defensa no patològic, quelcom tan popular com posar el cap en un altre lloc. Aquesta defensa facilita el sorgiment de la pulsió de sanar, de vida, de l’Eros.

Es tracta de la necessitat d’un vincle que es pot realitzar o bé amb un terapeuta, un grup (familiar, social) o una activitat, amb una clara orientació, ser partícips de les seves pròpies cures, rescatar-se d’una situació que no han escollit per voluntat pròpia.

Esther Jiménez Garriga (Psicòloga)

Bibliografia

Gonzales Fernández, Daniel. “Estado psicológico de los pacientes en tratamiento de Hemodiálisis”.

Martorell, Adriana. “¿Qué hace un psicólogo allí? Una experiencia de trabajo en Centros de Diálisis”.[:ca]

Eros, la pulsió de vida.

Thànatos, la pulsió de mort.

Aquestes situacions deixen el professional sanitari sense recursos per articular la seva funció sanitària amb la intervenció necessària.

Però, com pot succeir això quan se sap que sense aquest precís tractament no es podria sobreviure? És degut al que anomenem pulsió de mort. És a dir, tan humà és l’instint de supervivència com l’art de dificultar-se els objectius obstaculitzant la satisfacció, els desitjos o fins i tot, la sanació.

El pacient en la incorporació a diàlisi sol trobar-se en un moment d’embotament afectiu. Es tracta d’un estat d’afrontament constant per preservar la vida i és recurrent l’horror a la mort que si bé no s’expressa obertament, funciona inconscientment. Aquesta circumstància pot provocar un repertori de reaccions que oscil·len des de la negació passant pel rebuig, l’enuig o fins i tot una resignació massa passiva vers la situació, sovint articulat amb la impotència. Aquests casos condensen tota la responsabilitat curativa a l’equip sanitari i a la màquina de diàlisi deixant el propi subjecte aliè a la circumstància, com si ell no tingués res a veure amb el procediment, element clau en els casos on no hi ha adherència al tractament.

Per la part que concerneix al professional, és important no permetre que aquests afectes ens contagiïn. Gràcies a diversos estudis d’Adriana Martorell i Daniel Gonzales Fernández, podem detectar la gran dificultat que tenen aquests pacients per confiar en l’ajuda que l’altre els pot oferir. En ocasions, la persona malalta sent que no hi ha un interlocutor empàtic que pugui escoltar i sobretot, contenir el seu dolor. És per això que freqüentment, trobem casos que intenten esterilitzar les intervencions dels professionals, intentant confirmar la certesa d’aquesta soledat davant les pròpies circumstàncies, aquesta direcció massa enllaçada amb l’aïllament, l’ansietat i la depressió.

Els pacients que s’involucren en altres activitats en les quals es senten representats, que fomenten la sortida de l’aïllament, la seva inclusió familiar i social, es beneficien de millores a nivell relacional i salut física. Es tracta d’un mecanisme de defensa no patològic, quelcom tan popular com distreure la ment. Aquesta defensa facilita el sorgiment de la pulsió de sanar, de vida, de l’Eros.

Es tracta de la necessitat d’un vincle que es pot realitzar o bé amb un terapeuta, un grup (familiar, social) o una activitat amb una clara orientació, ser partícips de les seves pròpies cures, rescatar-se d’una situació que no han escollit per voluntat pròpia.