La societat espanyola travessa un procés de transformació demogràfica sense precedents: el nombre de persones majors de 65 anys augmenta de manera constant. La població que supera els 80 anys creix a un ritme encara més accelerat. Aquest fenomen, que s’intensificarà especialment a partir de l’any 2030, coincideix amb la incorporació a la vellesa de les generacions nascudes durant l’anomenat baby boom de finals dels anys cinquanta.
L’augment en l’esperança de vida no només implica l’envelliment de la població, sinó també una modificació en els patrons de malaltia i mortalitat. Les dolències cròniques s’han convertit en les més comunes entre les persones majors, provocant limitacions funcionals que dificulten la realització d’activitats bàsiques de la vida diària i de l’autocura.
La millora en els nivells educatius i socioeconòmics, juntament amb l’adopció d’hàbits de vida més saludables, la promoció de la salut i els avenços mèdics i tecnològics, podrien contribuir a allargar el temps de vida lliure de malaltia o discapacitat. En aquest context, encara que el període de malaltia i dependència tendirà a concentrar-se en els últims anys de vida, s’estima que la taxa de persones dependents podria augmentar fins a un 50% en els propers anys.
Un dels efectes més evidents d’aquesta realitat és la creixent necessitat de suport per atendre aquells que no poden valdre’s per si mateixos. En la majoria dels casos, aquesta responsabilitat recau en l’entorn familiar, i més concretament en una sola persona: l’anomenada cuidadora principal. Aquest rol comporta una càrrega emocional i física considerable, ja que implica dedicar temps, esforç i energia de manera contínua, moltes vegades sense la formació adequada per afrontar les complexitats que comporta la cura diària.
La pressió derivada d’aquesta situació pot generar conseqüències sobre la salut física i psicològica de les cuidadores, un aspecte que exigeix major atenció per part del sistema sanitari i dels serveis socials. En aquest sentit, el repte no es limita únicament a atendre les persones dependents, sinó també a oferir suport a aquells que les cuiden.
Davant d’un futur on la cura familiar continuarà sent un pilar essencial, resulta prioritari dotar els professionals sanitaris d’eines que els permetin comprendre i abordar la realitat de les persones cuidadores. Només a través d’una atenció integral i de l’acompanyament adequat serà possible reduir els efectes negatius de la cura prolongada i garantir que les persones dependents puguin romandre a les seves llars en les millors condicions possibles, preservant tant el seu benestar com el de les seves famílies.
Francisco Peralta Saguer
Psicòleg Clínic col·legiat número C-20894Fundació Renal Jaume Arnó
