Si esperes llegir un article ple de consells per combatre el confinament, aquest no és el lloc indicat. Millor et recomanem que visitis la Guia de gestió psicològica per a quarantenes per malalties infeccioses realitzada pel Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. 
Article
Accepció 6 del Diccionario de la Real Academia Española
6. m. Cada una de las disposiciones numeradas de un tratado,
de una ley, de un reglamento, etc.
Hora rere hora, al telenotícies, a Instagram, al diari, veiem aparèixer missatges ennumerats amb recomanacions per fer front a aquesta situació inaudita, vídeos en time-lapse amb la rutina d’exercicis per acabar abraçant el teu gos a terra, o compartint fotografies d’uns hyper healthy desdejunis.
Però… Què pot provocar aquest excés d’informació, imatge i precisió en les recomanacions que finalment, es tornen en directrius?
Faig una proposta de resposta: Provoquen la dificultat de sostreure allò propi, ja que queda emmascarat per allò social i per l’ideal d’allò col·lectiu, i l’atròfia de la creativitat.
Anem a argumentar-ho!
La normalitat com a vel a allò particular
Sembla que en l’eco dels patis de llums i els balcons ressona un missatge a l’uníson pels diferents canals de comunicació: La por és una emoció normal. La por ens ajuda a sobreviure. Hi ha una por adaptativa i una altra de patològica. Etcétera, etcétera, etcétera.
Però, i si deixem de banda aquests nous mantres normalitzadors i per tant, homogenis i intentem anar una mica més enllà, cap a allò heterogeni? I si ens preguntem quins records o situacions viscudes o imaginades, pròpies, ens vénen a la ment amb aquest confinament i angoixa pel contagi?
La proposta prové de la següent lògica: el discurs social té tendència a tapar l’enigma de cadascú.
En psicoanàlisi, s’aposta per investigacions que diferenciïn l’angoixa de la por. Tal com ens indica Daniela Aparicio en el seu article “Miedo o angustia desde el psicoanálisis” [1], la por tindria un objecte amenaçant extern, del qual cal fugir necessàriament per protegir-se, vegeu un incendi (en aquest cas, un virus). L’angoixa, no té aquest objecte extern, l’amenaça procedeix de l’interior de cada subjecte.
En aquest cas, es tractaria d’una articulació entre allò intern i allò extern, amb por i angoixa. Per molt que sigui normal angoixar-se per saber que no es pot sortir, per només tenir contacte social amb una o dues persones, per no poder tenir contacte social amb ningú ja que vius sol o per precaució t’has hagut d’aïllar, hi ha elements d’aquesta angoixa que el COVID-19 no pot discernir ni explicar. És per això que aquest moment pot ser l’indicat per afrontar i treballar tot allò que ara es magnifica amb el pas dels dies de confinament.
Deconstrucció de consells
Vivim en l’època dels imperatius, de la hiperactivitat i del hiperconsum. Sembla ser, que les àrees de l’humà s’han contaminat de les orientacions del capitalisme, sent que fins i tot en el llenguatge entre psicòlegs s’han adaptat termes econòmics com la “gestió emocional”, la qual es pot enumerar, potenciar, positivitzar…
Amb respecte pel treball realitzat per col·legues, la proposta d’aquest article és agafar cadascuna de les recomanacions per foradar-les. Per passar dels imperatius generalitzadors al cas per cas, ja que hi ha tantes maneres de portar aquest procés com humans a la terra.
- Informa’t bé i informa bé als altres, o no: depenent del teu nivell de consciència i de com de malament et senti conèixer els números d’afectats, curats i morts.
- Organitza’t o deixa l’organitzar-te per a quan hagis de tornar a la rutina. L’“aprofitar el temps” és un imperatiu ferotge que serveix per alimentar l’angoixa i el sentiment d’inutilitat.
- Mantén la teva xarxa social activa, depèn del dia.
- Cuida’t, protegeix-te però no acabis amb les mans resseques per rentar-te-les tant estant sol a casa!
- Relaxa’t, distreu-te, però és difícil dur-ho a terme si has d’estar pensant que toca relaxar-te i distreure’t.
- Descobreix el costat positiu, com totes les coses. Però… no tinc dret a viure tot això negativament? I si en lloc de Mr. Wonderful sóc més de Mr. Puterful?
Fins a quin punt els professionals saben?
Freqüentment, en treballar amb persones amb diferents diagnòstics, alguns d’ells crònics, i per tant, de llarg recorregut, provoca que el pacient en qüestió disposi d’un bagatge i experiència clínica en la qual és capaç de detectar la falta d’experiència en el tècnic, algun petit oblit per part de l’equip sanitari, entre d’altres. Això no se sol contemplar en els simposis, però sovint, el pacient és conscient de la seva nano-recepció cap a alguns medicaments, com controlar-se la tensió i com li fluctua la diabetis al llarg del dia. És a dir, pot ser un dels millors aliats per a l’equip mèdic sempre que aquest últim l’accepti com a membre pensant i amb dret a decidir.
Per una banda, pel que fa al treball amb el pacient, la caiguda del saber mèdic és tot un procés d’elaboració, gairebé inevitable. Alhora, d’un empoderament del pacient en què s’atreveixi a dir el que pensa a aquest Gran Altre Sanitari.
Un element crucial des del psicoanàlisi és que el professional no caigui en la trampa de creure que sap. Allò social i els pacients li poden atorgar un saber suposat, però el seu lloc és el del no-saber (que no és equivalent a la ignorància –no voler saber. El no-saber implica una elaboració del saber) i el de no donar res per obvi. Es tracta d’articular aquest no-saber del professional, amb el no-saber del pacient, que no acaba d’entendre per què aquests afectes apareixen tan insistents, violents o parasitaris; perquè el procés terapèutic pugui tenir lloc. És important que en tot aquest procés transiti una pregunta ja que els interrogants serveixen per frenar l’empenta d’allò social i també, per tenir l’oportunitat d’assumir la pròpia responsabilitat; ajuden a construir la pròpia resposta, l’única que allibera.
No combatre el COVID-19
Per què no combatre? Sovint es parla de lluita, d’enemic, de vèncer la malaltia. És a dir, es crea un ens maligne i consistent al qual batallar. Això no és donar-li un lloc privilegiat i de reconeixement nuclear a la malaltia?
Potser allò interessant seria aconseguir que el virus, la malaltia renal crònica o les possibles infeccions per a persones immunodeprimides, formin part acollida de la nostra realitat, per donar lloc a el saber-fer, saber-fer amb la malaltia, saber-fer amb el temps lliure, deixar-se fer per l’espontaneïtat del moment, etc.
Articular allò social, el covid i allò particular
El psicoanàlisi lacanià s’inspira en el budisme per incorporar en la seva teoria les tres passions de l’ànima: l’amor, l’odi i la ignorància. Aquests tres elements poden veure’s reflectits en el nus borromeu (i coronat) configurat per tres rodelles amb espais comuns.
Cada concepte aplicat a una rodella és una proposta que ens ajuda a pensar la relació entre els elements, tenint en compte que l’articulació particular d’aquests tres elements, és el que ens farà funcionar com a subjectes.
Aplicat a la situació actual, intentaríem escoltar i intervenir en especial, entre els llaços del COVID-19 i allò particular. La relació entre allò social i el covid, o allò social i allò particular, poden tenir la funció de mascarada, de desangoixa, necessària, però en algun punt obstaculitzadora del propi progrés. Per altra banda, les possibles intervencions entre allò social i allò particular, podrien anar en la direcció de marcar un distanciament i diferència entre mandat i desig.
Aleshores, és en l’articulació entre la rodella vermella i la blava, on podrà emergir alguna cosa simptomàtica pròpia, com pot ser escriure un anti-article sobre el covid-19, preparar un repertori de cançons per cantar al balcó, o fer-se voluntari per realitzar la compra per a persones grans.
Per concloure, tres reflexions
Al llarg de la transcripció d’aquest anti-article, he comès un mateix lapsus: escriure COVID-10 en lloc de COVID-19. El número 19 està a punt d’aconseguir ser un número sencer, ideal. En canvi, el 10 és el reflex de l’excel·lència, la qual està constantment en joc en aquests moments.
Protegeix-te del contagi però no oblidis protegir el teu propi desig inconscient.
I recorda, Shakespeare va escriure Hamlet i Lady Macbeth en una quarantena i Newton va elaborar la seva teoria de la gravetat.
Bibliografia
COPC. (13 de març de 2020). El Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya publica una guia de gestió psicològica davant quarantenes per malalties infeccioses. COPC: https://www.copc.cat/es/noticias/1040/El-Col-legi-Oficial-de-Psicologia-de-Catalunya-publica-una-guia-de-gestio-psicol-gica-davant-quarantenes-per-malalties-infeccioses
Aparicio, D. (24 d’octubre de 2011) Miedo o angustia desde el psicoanálisis. Daniela Aparicio Blog: https://danielaaparicio.wordpress.com/2011/10/24/miedo-o-angustia-desde-el-psicoanalisis/
Godínez, Rosa. Del proyecto a su construcción: la subjetividad de un grupo. L’Interrogant Fundació -Nou Barris per a la Salut Mental. Vol. 13, 45-48.
Tohà, D. (2015). Abnegación, lealtad y sacrificio (en pro de la excelencia). L’Interrogant. Fundació -Nou Barris per a la Salut Mental. Vol. 13, 57-59.
Soler, C. (2016). Los afectos lacanianos. Buenos Aires, Argentina, Letra Viva.
Ball, P. (4 de gener de 2020). ¿Cuán cierto es que a Isaac Newton se le ocurrió la teoría de la Gravedad al ver una manzana caer? BBC Science Stories: https://www.bbc.com/mundo/noticias-50948162
PIJAMASURF. (16 de març de 2020). Shakespeare escribió “El Rey Lear” y “Macbeth” durante una cuarentena. Pijamasurf: https://pijamasurf.com/2020/03/shakespeare_escribio_rey_lear_y_macbeth_durante_una_cuarentena/
[1] https://danielaaparicio.wordpress.com/2011/10/24/miedo-o-angustia-desde-el-psicoanalisis/
Esther Jiménez Garriga,
Psicòloga Sanitària i Psicoanalista
Si esperes llegir un article ple de consells per combatre el confinament, aquest no és el lloc indicat. Millor et recomanem que visitis la Guia de gestió psicològica per quarentenes per malalties infeccioses realitzada pel Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.
Article
Accepció 1 del Diccionari de Llengua Catalana – Institut d’Estudis Catalans
1 1 m. [LC] [DR] Disposició que en conjunt amb unes altres forma un estatut, un reglament, un tractat, un contracte, etc.
Minut rere minut, al telenotícies, a Instagram, al diari, van apareixent missatges ennumerats amb recomanacions per fer front a aquesta situació inaudita, vídeos en time-lapse amb la rutina d’exercicis per acabar abraçant el teu gos al terra, o compartint fotografies amb hyper healthy esmorzars.
Però… Què pot provocar aquest excés d’informació, imatge i precisió en les recomanacions que finalment, es tornen en directrius?
Faig una proposta en la resposta: Provoquen la dificultat de substraure lo propi, ja que queda enmascarat pel social i per l’ideal del col·lectiu, i l’atrofia de la creativitat.
Argumentem-ho!
La normalitat com a vel del particular
Sembla que en l’eco dels patis de llums i dels balcons ressona un missatge a l’uníson pels diferents canals de comunicació: La por és una emoció normal. La por ens permet sobreviure. Hi ha una por adaptativa i una altra de patològica. Etcètera i més!
Però… I si deixem d’un costat aquests nous mantres normalitzadors i per tant, homogenis, i intentem anar una mica més enllà, en direcció a l’heterogeni? I si ens preguntem quins records i situacions viscudes o imaginades, pròpies, ens venen a la ment amb aquest confinament i angoixa pel contagi?
La proposta prové de la següent lògica: el discurs social té tendència a tapar l’enigma de cadascú.
En psicoanàlisi, s’aposta per investigacions que diferencien l’angoixa de la por. Tal i com ens indica Daniela Aparicio en el seu article “Miedo o angustia desde el psicoanálisis” [1], la por tindria un objecte amenaçant extern, del qual s’ha de fugir necessàriament per protegir-se, com per exemple un incendi (en aquest cas, un virus). L’angoixa, no té aquest objecte extern, l’amenaça prové de l’interior de cada subjecte.
En aquest cas, es tractaria d’una articulació entre l’intern i l’extern, amb por i angoixa. Per molt que sigui normal angoixar-se per saber que no es pot sortir, per només tenir contacte social amb una o dues persones, per no poder tenir vinculació física amb ningú ja que vius sol o per precaució, t’has hagut d’aïllar, hi ha elements d’aquesta angoixa que el COVID-19 no pot cernir ni explicar. Per això, aquest moment pot ser l’indicat per fer front i treballar tot allò que ara es magnifica amb el pas dels dies de confinament.
Deconstrucció de consells
Vivim en l’època dels imperatius, la hiperactivitat, l’hiperconsum. Sembla ser que les àrees de l’humà s’han contaminat per les orientacions capitalistes, essent que fins i tot el llenguatge entre psicòlegs s’ha adaptat a termes econòmics com “gestió emocional”, la qual es pot ennumerar, potenciar, positivitzar…
Amb respecte per la feina realitzada per altres col·legues, la proposta d’aquest article és agafar cadascuna de les recomanacions per foradar-les. Per passar dels imperatius generalitzadors al cas per cas, ja que hi ha tantes maneres de dur a terme aquest procés com humans vivint a la terra.
- Informa’t bé i informa bé als altres, o no: depenent del teu nivell de consciència i del que et faci sentir malament conèixer el nombre d’afectats, curats i morts.
- Organitza’t o deixa l’organitzar-te per quan hagis de tornar a la rutina. L’”aprofitar el temps” és un imperatiu ferotge que serveix per alimentar l’angoixa i el sentiment d’inutilitat.
- Mantén la teva xarxa social activa, depenent del dia.
- Cuida’t, protegeix-te però no acabis amb les mans resseques per rentar-te-les tant si estàs sol a casa!
- Relaxa’t, distreu-te però és difícil d’assolir si has d’estar pensant que ara toca relaxar-se i distreure’s.
- Descobreix el costat positiu, com totes les coses. Però… No tinc dret a viure tot això negativament? I si en lloc de Mr. Wonderful sóc més de Mr. Puterful?
Fins a quin punt els professionals en saben?
Freqüentment, en treballar amb persones amb diferents diagnòstics, alguns d’ells crònics, i per tant, de llarg recorregut, provoca que el pacient en qüestió disposi d’un bagatge i d’una experiència clínica en la qual és capaç de detectar la falta d’experiència en el tècnic, algun petit oblit per part de l’equip sanitari, entre d’altres. Aquest punt no se sol contemplar als simposis. No obstant això, sovint el pacient és conscient de la seva nano-recepció cap a alguns medicaments, de com controlar-se la pressió arterial i com li fluctua la diabetis al llarg del dia. És a dir, pot ser un dels millors aliats per a l’equip mèdic sempre i quan aquest últim l’accepti com a membre pensant i amb dret de decidir.
Per una banda, pel que fa a la feina amb el pacient, la caiguda del saber mèdic és tot un procés d’elaboració, gairebé inevitable. Alhora d’un empoderament del pacient en què s’atreveixi a dir el que pensa a aquest Gran Altre Sanitari.
Un element crucial des de la psicoanàlisi és que el professional no caigui en la trampa de creure que sap. El social i els pacients li poden atorgar un suposat saber, però el seu lloc és el del no-saber (que no és equivalent a la ignorància –no voler saber. El no-saber implica una elaboració del saber) i el de no donar res per obvi. Es tracta d’articular aquest no-saber del professional, amb el no-saber del pacient, que no acaba d’entendre per què aquells afectes apareixen tant insistents, violents o parasitaris; per tal que el procés terapèutic pugui tenir lloc. És important que en tot aquest procés hi transiti una pregunta ja que els interrogants serveixen per refrenar l’embranzida del social i també, per disposar de l’oportunitat d’assumir la pròpia responsabilitat; ajuden a construir la pròpia resposta, l’única que allibera.
No combatre el COVID-19
Per què no combatre? Sovint es parla de lluita, d’enemic, de vèncer la malaltia. És a dir, es crea un ens maligne i consistent al qual batallar. Però això no és donar a la malaltia un lloc privilegiat i de reconeixement nuclear?
Potser l’interessant seria aconseguir que el virus, la malaltia renal crònica o les possibles infeccions en persones immunodeprimides, formin part acollida de la nostra realitat, per poder donar lloc al saber-fer, saber-fer amb la malaltia, saber-fer amb el temps lliure, deixar-se fer per l’espontaneïtat del moment, etc.
Articular el social, el covid i el particular
La psicoanàlisi lacaniana s’inspira en el budisme per incorporar en la seva teoria les tres passions de l’ànima: l’amor, l’odi i la ignorància. Aquests tres elements poden veure’s reflectits en el nus borromeu (i conorat), configurat per tres cercles amb espais comuns.
Cada concepte aplicat a un cercle és una proposta que ens ajuda a pensar la relació entre els elements, tenint en compte que l’articulació particular d’aquests tres elements, és el que ens farà funcionar com a subjectes.
Aplicat a la situació actual, intentaríem escoltar i intervenir en especial, entre els llaços del COVID-19 i el particular. La relació entre el social i el covid, o el social i el particular poden tenir la funció de mascarada, de desangoixa, necessària, però en algun punt obstaculitzadora del propi progrés. D’altra banda, les possibles intervencions entre el social i el particular, podrien anar en la direcció de marcar una distància i poder diferenciar entre mandat i desig.
D’aquesta manera, és en l’articulació del cercle vermell i el blau, on hem de conquerir quelcom del saber, tallar la passió per la ignorància, per tal que quelcom del simptomàtic propi sorgeixi, ja sigui escrivint un anti-article sobre el covid-19, preparant un repertori de cançons per cantar al balcó o fent-se voluntari per realitzar la compra a persones grans.
A mode de conclusió, tres reflexions
He produït un lapsus cada vegada que he hagut d’escriure COVID-19, escrivint en el seu lloc COVID-10. El 19 està a punt d’aconseguir ser un número sencer, ideal. En canvi, el 10 és el reflex de l’excel·lència, quelcom que està constantment en joc en aquests moments.
Protegeix-te del contagi però no oblidis protegir el teu propi desig inconscient.
I recorda, Shakespeare va escriure Hamlet i Lady Macbeth en una quarentena, i Newton va elaborar la seva teoria sobre la gravetat.
Bibliografia
COPC. (13 de març del 2020). El Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya publica una guia de gestió psicològica davant de quarantenes per malalties infeccioses. COPC: https://www.copc.cat/ct/noticias/1040/El-Col-legi-Oficial-de-Psicologia-de-Catalunya-publica-una-guia-de-gestio-psicol-gica-davant-quarantenes-per-malalties-infeccioses
Aparicio, D. (24 d’octubre del 2011). Miedo o angustia desde el psicoanálisis. Daniela Aparicio Blog: https://danielaaparicio.wordpress.com/2011/10/24/miedo-o-angustia-desde-el-psicoanalisis/
Godínez, R. (2015). Del proyecto a su construcción: la subjetividad de un grupo. L’Interrogant Fundació Nou Barris per a la Salut Mental. Vol. 13, 45-48.
Tohà, D. (2015). Abnegación, lealtad y sacrificio (en pro de la excelencia). L’Interrogant. Fundació Nou Barris per a la Salut Mental. Vol. 13, 57-59.
Soler, C. (2016). Los afectos lacanianos. Buenos Aires, Argentina, Letra Viva.
Ball, P. (4 de gener del 2020). ¿Cuán cierto es que a Isaac Newton se le ocurrió la teoría de la Gravedad al ver una manzana caer? BBC Science Stories: https://www.bbc.com/mundo/noticias-50948162
PIJAMASURF. (16 de març del 2020). Shakespeare escribió “El Rey Lear” y “Macbeth” durante una cuarentena. Pijamasurf: https://pijamasurf.com/2020/03/shakespeare_escribio_rey_lear_y_macbeth_durante_una_cuarentena/
[1] https://danielaaparicio.wordpress.com/2011/10/24/miedo-o-angustia-desde-el-psicoanalisis/
