Històries amb cara i ulls. Ivan.

Hola em dic Ivan, i vinc d’una petita ciutat de Bulgària.

Recentment he complert 30 anys, i porto gairebé 7 en diàlisi.

Al meu país, el sistema sanitari no és gens bo. Per això, una persona en la meva situació no pot confiar-hi.

Quan vaig néixer, els metges no van veure que tenia un problema congènit en els meus ronyons i bufeta.

Temps més tard, quan tenia 4 anys, un dia, sense més, em vaig desmaiar. Els meus pares em van portar a l’hospital local, però els metges els deien que no podien trobar el que em passava. Em van posar antibiòtics i tot tipus de medicaments durant gairebé un mes. No obstant això, el meu estat de salut no feia més que empitjorar.

Finalment, van decidir enviar-me a la capital, Sofia. Allà, els hospitals comptaven amb millors equips, professionals i recursos. Quan un nefròleg em va examinar, va veure que els meus ronyons estaven plens de líquid. El panorama era bastant dolent. Durant els següents dies, van extreure diversos litres d’orina barrejada amb sang i pus dels meus ronyons. Per poder salvar la meva vida van haver de realitzar una operació complicada, una urostomía.

 

Llavors amb només 4 anys, vaig començar a viure amb l’urèter fora del meu cos, al costat esquerre de l’ abdomen. Durant 12 llargs anys, fins que vaig complir els 16.

Als 8 anys, ja havia passat per 3 operacions importatants. La urostomía, l’extracció del ronyó dret, ja que no funcionava i m’estava causant infeccions constantment, i la tercera cirurgia, va ser un intent fallit de millorar el funcionament del meu ronyó esquerre.

Tots aquests anys, estava esperant un miracle, que el meu ronyó esquerre comencés a funcionar millor, i així poder tornar a posar el meu urèter dins del cos, on realment havia d’estar.

No obstant, quan el dia va arribar, les coses van empitjorar. Quan van posar l’urèter al seu lloc, el problema que vaig tenir als 4 anys es va repetir.

Un any i mig després d’això, el 2007, vaig entrar en hemodiàlisi per primera vegada. Va ser horrible, molt dolorós i alhora frustrant. Només, tenia 18 anys. El xoc que em va causar tot el procés va ser massa dur d’acceptar.

Em vaig tancar en mi mateix, la meva autoestima es va col·lapsar, no podia deixar de preguntar-me per què això m’havia passat a mi.

Afortunadament, després de 3 mesos, la meva mare em va donar un dels seus ronyons. Vam fer el trasplantament a Innsbruck, Àustria. Òbviament, perquè ja no confiàvem en el sistema sanitari búlgar. L’operació va ser perfecta i el període postoperatori també.

2 mesos després, em vaig veure obligat a tornar a Bulgària perquè no era possible quedar-me a viure a Àustria.

Per la meva gran decepció, tan aviat vaig posar un peu a l’hospital de Bulgària, vaig recordar tots els mals moments, la negligència i la rudesa amb la qual m’havien tractat. Va ser com si hagués viatjat al passat i hagués acabat en un hospital de la II Guerra Mundial.Dit de la manera més amable, estava en xoc, però no tenia altra opció. Aquest era l’únic lloc a Bulgària, al qual les persones trasplantades podien acudir per ser ateses.

No obstant , només 5 anys més tard, el meu cos va rebutjar el meu nou ronyó. Al gener de 2013 vaig tornar a la diàlisi. En aquest moment, la crisi física i el col·lapse mental van ser més forts que mai.

Em vaig començar a culpar per tot, per tots els errors que havia comès, per les oportunitats que no havia aprofitat, fins i tot per haver nascut amb aquesta malaltia. Em sentia abatut, trencat. Un cop més, vaig començar a buscar algun tipus de salvació fora de Bulgària.

Tot això em va colpejar tan fort que vaig estar a punt de suicidar-me.

Tots els errors, els fracassos i decepcions m’estaven consumint per dins. Vaig caure en una depressió. Una severa prolongació de tristesa i un constant sentiment d’inutilitat.

Res m’il·lusionava, res no em satisfeia. Ni tan sols aquelles coses amb les que solia gaudir. Em resultava difícil fins i tot mirar-me al mirall, estava completament desesperat i cansat, sense motivació per continuar vivint. Vaig estar a punt de rendir-me.

Em va costar més de 5 dolorosos anys trobar un lloc al que poder anar per rebre un tractament adequat. Buscava informació constantment, els pregava als meus amics i als estranys que m’ajudessin. Havia d’aconseguir diners per poder escapar del país que m’havia condemnat a mort al centre de diàlisi.

Però just en el moment de major desesperació, quan creia que no tindria cap oportunitat d’un trasplantament, i que em quedaria ancorat a una màquina de diàlisi per a la resta de la meva vida, alguna cosa inesperat va passar i és que finalment vaig trobar una manera d’arribar fins aquí, a Lleida.

Aquí vaig començar a lluitar de nou per la meva vida. Les persones aquí em van donar molta esperança, han aconseguit posar un somriure a la cara de nou, m’han tornat les ganes de viure. Es mostren comprensives i em donen suport en tot el que necessito.

M’ estan ajudant a oblidar aquells records tan foscos i a superar l’ horrible passat. A més, han aconseguit que recuperi la meva autoestima i m’han convençut que m’accepti tal i com sóc.

Tot això ho han fet, per demostrar-me que tot allò amb el que vaig estar somiant durant anys era possible i que un dia es compliria. Des del fons del meu cor i amb tota l’ànima, moltes gràcies per l’oportunitat d’una nova i millor vida.

 

Ivan Stefanov