Pilar Solanes.

La Pilar Solanes amb el seu somriure tan característic ens explica com ha viscut la malaltia renal.

Tenia 18 anys quan la van diagnosticar. Feia pràctiques d’infermeria i li va dir a la monja amb la que treballava que se li unflaven molt les cames. Sor Beneranda no s’ho va pensar, va enviar la Pilar a fer-se análisis i els resultats van ser definitius. Ella no ho va saber en aquell moment, però els metges van dir als seus pares que viuria uns sis mesos. Després d’un any la Pilar va trobar una carta que el seu pare havia escrit al seu cap dient-li que s’absentaria de la feina perquè a la seva filla li havien donat sis mesos de vida. Ella, a mig camí entre el rebuig i un ferm optimisme, va pensar que morir no entrava en els seus plans, es trobava tan plena de vida! I amb aquesta actitut ha fet front a la malaltia des de llavors.

“MAI HE VOLGUT SER UNA MALALTA”

I comprovem, que lluny de malviure degut a la malaltia renal, ella ha decidit conviure-hi. La Pilar ens diu que porta una vida normal tot i que ha tornat recentment a diàlisis. Es cuida, I tant! Però sense obsessionar-se. Coneix els seus límits i el que pitjor porta es haver de demanar ajuda i el fet de que a vegades la seva força física no acompanya la seva ment. “La millor medicina”, ens diu, “és la meva neta”. La Maria que ara té set anys passa molt temps amb la Pilar i la fa còrrer amunt i avall aliena a la malaltia.

El millor temps per la Pilar i la seva familia van ser els vint anys que va estar trasplantada. Recorda aquella trucada enmig de la nit amb tots els detalls. Aquell mateix dia havia estat parlant amb el seu metge de Vall d’Hebron i li va dir que estiguès tranquila, que en qualsevol moment la trucarien, però que calia esperar i ser pacient. Aquell 28 de desembre a les tres de la matinada va rebre la notícia. Hi havia un ronyò per ella! La Pilar ens explica que no s’ho podía creure i fins i tot va pensar que li gastaven una inocentada. Però no, l’endemà va despertar amb un ronyó nou i noves esperances.

Es per aixó que el seu desig és tornar a estar en llista d’espera, ja que ha superat amb èxit un problema oncològic. Nosaltres també ho desitjem, per què el seu somriure ens continui recordant que l’Actitut ho és tot.