Històries amb cara i ulls. Raül

Em dic Raül i em falataba una setmana per complir els 20 quan em van diagnosticar la malaltia.

Vaig anar al metge de capçalera perquè em sentia estrany i vaig decidir fer-me uns anàlisis. Quan vaig anar a recollir els resultats una setmana més tard, el metge em va derivar a urgències. Els meus pares i jo vam pensar que es tractaria d’alguna cosa de poca importància, que em curaria ràpid i ja, doncs mai havia anat al metge per alguna cosa que no fos un refredat. Però ens equivocàvem. Aquella va ser una de les setmanes més dures de la meva vida. Analítiques, biòpsies, incertesa …

Després d’uns dies ingressat, vam obtenir el diagnòstic i vaig iniciar el tractament, que seria llarg i dur.

La meva vida va canviar. Per aquell temps estava considerant tornar a estudiar després d’una època de rebel·lia. Vaig passar de ser molt actiu a ser sedentari pels efectes secundaris de la medicació i les pròpies limitacions de la malaltia. Com podia un noi com jo, esportista i saludable, trobar-se en aquesta situació?

Vaig trigar anys a acceptar la situació i reconèixer que allò m’acompanyaria per sempre. Vaig intentar recuperar la “normalitat”, iniciar nous projectes formatius per consolidar el futur, però al principi va ser dur. Perdia moltes classes per tenir cites freqüents amb el metge, o senzillament perquè no em trobava bé. Però a poc a poc aquella situació va anar millorant, la medicació no era tan fort ni els efectes secundaris tan adversos.

Amb el temps vaig aconseguir fer-me a la idea que la malaltia havia vingut per quedar-se, i que de mi depenia assimilar o romandre a la fosca cova del desànim que m’impedia ser tot el que jo havia estat abans. Vaig entendre que només hi ha dues opcions, adaptar-se o rendir-se, i el segon no m’agradava. Vaig intentar entrenar la ment i concentrar-me en aspectes positius, com la gent que m’ha envoltat i que segueix aquí, per al que faci falta. També vaig haver d’adaptar la dieta i la manera de practicar exercici físic, sobretot en començar la diàlisi.

No podia practicar el tipus d’esport a què estava acostumat, així que vaig haver de buscar una alternativa que s’adaptés a les meves necessitats. Així va ser com vaig descobrir el meravellós món del Tir amb Arc, esport amb el que em vaig trobar per casualitat i avui és la meva passió. Gràcies al Tir amb Arc he pogut retrobar-me a mi mateix, li dec moltíssim.

Mai vaig deixar de treballar, perquè atès que la naturalesa del meu treball m’ho permetia, vaig preferir mantenir-me ocupat, m’ajudava sentir-me útil. I això és una cosa que recomano, mantenir la ment ocupada, perquè encara que estiguis malalt, es poden emprendre nous projectes i aconseguir coses grans.

LA TRUCADA

El meu consell és no esperar la trucada. Tot i que és normal impacientar-se i tenim dret a passar mals moments i alguna enrabiada, és millor aprendre a viure cada dia amb el que porti. Com sempre, la trucada arriba quan menys l’esperis.

En el meu cas va ser un dijous 3 de gener, en plenes festes nadalenques de 2013. Eren les nou del vespre i em disposava a fer la passada de diàlisi peritoneal, com cada dia, tres vegades al dia des de feia més de dos anys. I va sonar el telèfon. Recordo els nervis, els tremolors i l’emoció al desinfectar l’orifici del catèter. Em repetia: “Raül, no t’equivoquis, fes-ho tot tal com et va ensenyar aquella infermera de l’Arnau, que tots sabem qui és …” Recordo els sentiments d’emoció i prudència, i el caos mentre preparava la maleta a corre-cuita.

 

Avui, 5 anys després, puc dir quer porto una vida normal, tot funciona estupendament i em segueixo emocionant al recordar-ho. He recuperat l’esport, segueixo actiu a la feina, fins i tot he començat algun projecte personal nou. Vull aprofitar aquestes línies per agrair a totes aquelles persones que han estat al meu costat, tant professionals com família i amics, tot el que han fet per mi. Mai tindré prou paraules per expressar la meva gratitud.

Si pogués tornar enrere, canviaria algunes coses. Sobretot la meva actitud dels primers anys. Intentaria assimilar abans el fet d’estar malalt perquè afectés menys al meu entorn. Amb els anys he après que l’actitud ho és tot, o gairebé tot, perquè pot fer-nos grans o minúsculs. I he conegut les propietats “curatives” dels somriures i les abraçades.

Finalment vull donar les gràcies a l’Hospital Arnau de Vilanova, als seus metges, infermers/es, a Udetma … Sou molt grans i ens feu grans. També a la meva família i la meva parella per estar sempre en les dures i a les madures. Sou un pilar fort en la meva vida i m’heu ajudat molt més del que en ocasions hagués merescut.

Raül Hernández Garrido. Malalt renal crònic.