Per què parlar de dol en pacients renals? Què s’ha perdut?
Des d’una anàlisi aliena, podem generalitzar i proposar que en dèficit, la persona amb una disfunció renal severa perd la funció primordial dels ronyons (que en ocasions queden dins del cos)* i comença a experimentar un cansament i deteriorament físic concret, però en excés, presenta una dependència al tractament molt significativa a més d’un sentiment de culpa per la repercussió que la seva situació mèdica i atencional efectua al seu voltant.
D’aquesta manera, què seria interessant permetre’s perdre?
Comencem per intentar entendre què és un procés de dol.
Corominas i Pascual (1991) suggereixen una doble etimologia de la paraula “dol”. Per una banda, dolus significa dolor, pena o aflicció. I duellum, variant fonètica arcaica de bellum que significa batalla, desafiament, combat entre dos.
És a dir, el dol com un desafiament dolorós, el qual necessita temps i energia per part del combatent.
Sigmund Freud va plantejar el procés de dol com un passatge dins de la normalitat.
La cultura i la religió ens han permès marcs, rituals, explicacions sobre la mort i el seu afrontament: roba de color negre, temps de dol segons la proximitat familiar, cerimònies, etc.
No obstant això, actualment i sovint trobem una fallada en l’enllaç d’aquestes propostes (com poden ser altres) amb el procés personal i intransferible de cadascú. Arribant al punt que lluny de procedir a un dol subjectiu, es detenen els seus temps i s’encenen els mecanismes defensius per l’exigència social de felicitat permanent. Tot això no sense conseqüències. Precisament, Herrera, Nobles i Acuña (2011) plantegen que els dols detinguts en el temps empenten el subjecte a posposar, a inhibir-se per avançar, a boicotejar-se, a repetir certs actes nocius amb una actitud rígida amb resistències al canvi.
Aleshores, quins serien aquests temps? Bauab (2001) ens explica tres temps en el procés d’un dol.
Durant el 1r temps es tractaria de localitzar la falta, anomenar-la i acceptar que alguna cosa s’ha perdut, no renegar-ne. En un 2n temps hi hauria un treball de simbolització que en aquest cas, comporta un desplaer dolorós. Es tracta d’anar acceptant que l’objecte ja no hi és, per la qual cosa es fa necessari retirar la libido adherida a aquest objecte perdut per passar a un 3r temps, on en una posició actualment activa, es consumeix per segona vegada la pèrdua. Aquesta vegada, perdent en el simbòlic el que s’havia perdut en el real (en un primer temps). És a dir, perdent en les paraules el que ja s’havia perdut en el cos.
El procés és un vaivinagar de l’aferrament a la separació i de la separació a l’aferrament (Cervilla, 2017). És comú que el subjecte en dol incorpori trets de l’objecte estimat en l’afany inconscient de retenir-lo, ja que és una operació plena de fortes resistències que no es conclou amb un objecte substitutiu, com en aquest cas seria la màquina dialitzadora.
La fi del dol és transformar la relació amb l’objecte perdut, acceptant que hi haurà una pèrdua sense restitució perquè s’ha perdut alguna cosa irreemplaçable, i així libidinitzar altres objectes que substitueixin l’absent sempre de forma diferent.
Esther Jiménez (Psicòloga)
* Cal tenir en compte que en ocasions es perd la funció renal però es mantenen els ronyons dins del cos ja que continuen segregant hormones. No obstant això, en altres casos, s’extreuen del cos per motius infecciosos et al.
Bibliografia
Cervilla Sánchez, Francisco. (21 de febrer del 2017). Èxit del dol. Cartel Psicoanalític. Recuperat de: http://cartelpsicoanalitic.blogspot.com.es
Herrera, K., Nobles, L. & Acuña, E. (2011). Característiques psicodinàmiques de dol en pacients amb insuficiència renal terminal. Psicología desde el Caribe. Universidad del Norte. Nº28: 197-218.
Per què parlar de dol en pacients renals? Què s’ha perdut?
Des d’una anàlisi aliena, podem generalitzar i proposar que en dèficit, la persona amb una disfunció renal severa perd la funció primordial dels ronyons (que en ocasions queden dins del cos)* i comença a experimentar un cansament i deteriorament físic concret, però en excés, presenta una dependència al tractament molt significativa a més d’un sentiment de culpa per la repercussió que la seva situació mèdica i atencional efectua al seu voltant.
Així doncs, què seria interessant permetre’s perdre?
Comencem per intentar entendre què és un procés de dol.
Corominas i Pascual (1991) suggereixen una doble etimologia de la paraula “dol”. Per una banda, dolus significa dolor, pena o aflicció. I duellum, variant fonètica arcaica de bellum que significa batalla, desafiament, combat entre dos.
És a dir, el dol com un combat “dolorós”, el qual necessita temps i energia per part del combatent.
Sigmund Freud va plantejar el procés de dol com un passatge dins de la normalitat.
La cultura i la religió ens han permès marcs, rituals, explicacions sobre la mort i el seu afrontament: roba de color negre, temps de dol segons la proximitat familiar, cerimònies, etc.
No obstant això, actualment i sovint trobem que alguna cosa falla en l’enllaç d’aquestes propostes (com poden ser altres) amb el procés personal i intransferible de cadascú. Podent arribar al punt que lluny de procedir un dol subjectiu, es detenen els seus temps i s’engeguen els mecanismes defensius per l’exigència social de felicitat permanent. Tot això no sense conseqüències. Precisament, Herrera, Nobles i Acuña (2011) plantegen que els dols detinguts en el temps empenten el subjecte a inhibir-se per avançar, a boicotejar-se, a repetir certs actes nocius amb una actitud rígida amb resistències al canvi.
Aleshores, quins serien aquests temps? Bauab (2001) ens explica l’existència de tres temps en el procés de dol.
Durant el 1r temps es tractaria de localitzar la falta, anomenar-la i acceptar que alguna cosa s’ha perdut, no renegar-ne. En un 2n temps hi hauria un treball de simbolitzar que en aquest cas, comporta un desplaer dolorós. Es tracta d’anar acceptant que l’objecte ja no hi és, per la qual cosa es fa necessari retirar la libido adherida a l’objecte perdut per passar a un 3r temps, on en una posició actualment activa, es consumeixi per segona vegada la pèrdua. Aquesta vegada, perdent en el simbòlic el que s’havia perdut en el real (en el primer temps). És a dir, perdent en les paraules el que ja s’havia perdut en el cos.
El procés és un vaivinagar del vincle d’aferrament a la separació i de la separació al vincle d’aferrament (Cervilla, 2017). És comú que el subjecte en dol incorpori trets de l’objecte estimat en l’afany inconscient de retenir-lo, ja que és una operació plena de fortes resistències que no es conclou amb un objecte substitutiu, com en aquest cas seria la màquina dialitzadora.
La fi del dol és transformar la relació amb l’objecte perdut, acceptant que hi haurà una pèrdua sense restitució perquè s’ha perdut quelcom irreemplaçable, i així libidinitzar altres objectes que substituiran l’absent sempre de forma diferent.
Esther Jiménez (Psicòloga)
*Cal tenir en compte que en ocasions es perd la funció renal però es mantenen els ronyons dins del cos ja que continuen segregant hormones. No obstant això, en altres casos, s’extreuen del cos per motius infecciosos.
Bibliografia
Cervilla Sánchez, Francisco. (21 de febrer del 2017). Èxit del dol. Cartel Psicoanalític. Recuperat de: http://cartelpsicoanalitic.blogspot.com.es
Herrera, K., Nobles, L. & Acuña, E. (2011). Característiques psicodinàmiques de dol en pacients amb insuficiència renal terminal. Psicología desde el Caribe. Universidad del Norte. Nº28: 197-218.
