Per què parlar de dol en pacients renals? Què s’ha perdut?

 

Des d’un anàlisi aliè, podem generalitzar i proposar que en dèficit, la persona amb una disfunció renal severa perd la funció primordial del ronyons (que en ocasions queden dins del cos)* i commença a experienciar un cansament i deteriorament físic concret, però en excès, presenta una dependència al tractament molt significativa a més d’un sentiment de culpa per la repercussió que la seva situació mèdica i atencional efectua al seu voltant.

 

Aix doncs, què seria interessant permetre’s perdre?

 

Comencem per intentar entendre què és un procés de dol.

 

Corominas y Pascual (1991) suggereixen una doble etimologia de la paraula “dol”. Per un costat, dolus significa dolor, pena o aflicció. I duellum, variant fonètica arcaica de bellum que significa batalla, desafiament, combat entre dos.

 

És a dir, el dol com un combat “dolent”, el qual necessita temps i energia per part del combatent.

 

Sigmund Freud va plantejar el procés de dol com un passatge dins de la normalitat.

 

La cultura i la religió ens han permès marcs, rituals, explicacions sobre la mort i el seu afrontament: roba de color negre, temps de dol segons la proximitat familiar, ceremonies, etc.

 

No obstant, actualment i sovint trobem que alguna cosa falla en l’anusament d’aquestes propostes (com poden ser altres) amb el procés personal i intransferible de cadascú. Podent arribar al punt que lluny de procedir un dol subjectiu, es detenen els seus temps i s’engeguen els mecanismes defensius per l’exigència social de felicitat permament. Tot això no sense conseqüències. Precisament, Herrera, Nobles i Acuña (2011) plantegen que els dols detinguts en el temps empenyen al subjecte a inhibir-se a avançar, a boicotejar-se, a repetir certs actes nocius amb una actitut rígida amb resistències al canvi.

 

Aleshores, quins serien aquests temps? Bauab (2001) ens explica l’existència de tres temps en el procés de dol.

 

Durant el 1r temps es tractaria de localitzar la falta, nombrar-la i acceptar que alguna cosa s’ha perdut, no renegar d’allò. En un 2n temps hi hauria un treball de simbolitzar que en aquest cas, comporta un displaer dolorós. Es tracta d’anar acceptant que l’objecte ja no està, pel que es fa necessari retirar la líbido adherida a l’objecte perdut per passar a un 3r temps, on en una posició actualment activa, es consumeixi per segona vegada la pèrdua. Aquest cop, perdent en el simbòlic el que s’havia perdut en el real (en el primer temps). És a dir, perdent en les paraules el que ja s’havia perdut en el cos.

 

El procés és un vaivé del vincle d’aferrament a la separació i de la separació al vincle d’aferrament (Cervilla, 2017). És comú que el subjecte en dol incorpori trets de l’objecte estimat en l’afany inconscient de retenir-lo donat que és una operació plagada de fortes resistències que no es conclou amb un objecte substituiu, com en aquest cas seria la màquina dialitzadora.

 

La fi del dol és transformar la relació amb l’objecte perdut, acceptant que hi haurà una pèrdua sense reestitució perquè s’ha perdut quelcom irremplaçable, i així libidinitzar altres objectes que substituiran l’absent sempre de forma diferent.

 

Esther Jiménez (Psicòloga)

 

 

*S’ha de tenir en compte que en ocasions es perd la funció renal però es mantenen els ronyons dins del cos ja que continuen segregant hormones. No obstant, en altres casos, s’extrauen del cos per motius infecciosos.

 

Bibliografia

 

Cervilla Sánchez, Francisco. (21 de febrero del 2017). Éxito del duelo. Cartel Psicoanalític. Recuperado de: http://cartelpsicoanalitic.blogspot.com.es

 

Herrera, K., Nobles, L. & Acuña, E. (2011). Características psicodinámicas de duelo en pacientes con insuficiencia renal terminal. Psicología desde el Caribe. Universidad del Norte. Nº28: 197-218.