El paper del treball social en l’àmbit de la discapacitat ha experimentat una profunda transformació. Als seus inicis, prevalia un enfocament assistencialista i caritatiu, basat en el “model mèdic” de la discapacitat que la considerava una patologia individual a curar o gestionar mitjançant l’internament. Els treballadors socials actuaven com a gestors d’institucions o proveïdors d’assistència bàsica, sense qüestionar l’exclusió social i la segregació que patien aquestes persones. La meta no era la integració, sinó el control i la gestió d’un problema social, limitant severament l’autonomia i els drets de les persones amb discapacitat.
El gir crucial es va produir amb l’adopció del “model social” i l’enfocament de drets humans, impulsat pels moviments d’activistes a les dècades del 1960 i el 1970. Aquest nou paradigma sosté que la discapacitat no resideix en la deficiència individual, sinó en les barreres socials, físiques i actitudinals. Les persones amb discapacitat van passar de ser objectes de caritat a subjectes de drets amb capacitat d’autodeterminació.
Actualment, el treball social se centra en l’eliminació de barreres i la promoció de la inclusió plena a la societat. El rol del professional és un defensor i facilitador, que empodera les persones amb discapacitat, connecta amb recursos comunitaris i advoca per canvis sistèmics en l’educació, l’ocupació i l’accessibilitat general. La col·laboració amb el moviment associatiu i un enfocament holístic són fonamentals en aquesta pràctica moderna.
En conclusió, l’evolució del treball social en aquest camp reflecteix un canvi de paradigma social: de la caritat a la justícia social. La professió ha passat de ser un agent de l’exclusió i l’assistencialisme a un actor clau en la lluita per la igualtat d’oportunitats, la vida independent i el reconeixement dels drets humans de les persones amb discapacitat.
Cristina Puñet Boira
Treballadora social
Fundació Renal Jaume Arnó
