“Paraula” ve del llatí paràbola, -para (al marge de) i -bole (idea de llançar), que significa comparar. Comparem? Constantment, ho fem per buscar semblances i diferències que ens permeten poder configurar la nostra realitat… som perquè deixem de ser i ens assemblem a. Són les paraules les que donen resposta a qui som, fins i tot abans de néixer en l’ideal dels nostres pares, ens donen ja un nom i uns desitjos que esperen veure complerts en nosaltres, som abans de tenir cos, estant presents a través del llenguatge.

Tenen un efecte modelador, com el ceramista que a través de les seves mans dóna sentit a les seves figures, fins i tot per a elles mateixes en un procés de deconstrucció on veurem que a partir de l’arrel d’una paraula podem arribar a nivells molt més profunds del que mostra la superfície, podent conèixer així el poder que tenen les paraules tant a nivell conscient com inconscient.

Fem aquest exercici amb la paraula “Depressió” per conèixer les diferents capes d’una realitat que malauradament acompanya moltes persones amb malaltia renal. DEPRESSIÓ Sol ser un dels trastorns mentals més habituals en persones amb malaltia renal, sobretot en casos que han estat trasplantats al cap d’un any i/o davant d’un possible rebuig de l’òrgan trasplantat. Quant sabem de la depressió? Des de fa anys, ha estat una de les malalties mentals més recurrents en els temes de conversa arribant en ocasions a un punt de banalització del seu ús que fins i tot parlem de graus de depressió (poc o molt). Ens trobem en un dualisme de les paraules, una dicotomització del nostre llenguatge de com definim la realitat per comparació, en aquest cas per antagonistes com és l’eix salut-malaltia, on salut és l’absència de la malaltia. No obstant això, el concepte de salut és multidimensional perquè som éssers biopsicosocials i en la gènesi de la nostra conducta, sigui “normal” o “anormal”, intervenen factors biològics, psicològics i socials. Cadascun de nosaltres té simultàniament aspectes sans i malalts i en aquest ideal de salut, a tota pertorbació li donem la categoria de malaltia, com en el cas de la depressió. DEPRESSIÓ Cap a on? a una disminució de l’amor propi (empobriment del jo), és a dir, retrets i acusacions a un mateix on la persona passa de ser subjecte a objecte castigant-se a si mateixa. Per què? es produeix una pèrdua de l’objecte estimat, no és que aquest objecte hagi mort sinó que ha estat oblidat de la nostra part conscient, produint-se així una pèrdua inconscient. La persona passa a ser un DEPRESSIÓN Subordinada a la seva pròpia covardia moral rebutjant el desig desentenent-se del seu propi inconscient, és a dir, la persona tindria com a recurs la depressió per no afrontar el risc del desig per ser incapaç de reconèixer-lo. Veiem com la paraula depressió ens ha guiat a través de l’article, la seva deconstrucció ha permès la descripció d’una realitat en la qual l’inconscient necessita tornar a ser anomenat. En donar-li l’esquena, la persona es troba incompleta faltant-li l’element del desig sent aquest el millor remei contra la depressió, això ens porta a l’última paraula del nostre camí: MELANCOLIA Paraula que en la psicoanàlisi se substitueix per depressió mantenint l’estat patològic, a diferència del dol.

Tornem a fer un últim acte de transformació amb la paraula. Què tenim? MELANCOLIA Definició d’una persona incompleta faltant-li algun element necessari per estar acabat o complet. Això ens porta a les veritables protagonistes del nostre viatge, les persones amb malaltia renal les quals s’enfronten a una doble pèrdua tant a nivell psicològic com físic. Quan parlem de persones que han estat trasplantades renalment podríem estar parlant de dos moments crucials, un és a l’any d’haver estat trasplantats on la probabilitat de presentar diferents trastorns mentals és major, entre ells es troba la depressió/melancolia sent la més comuna i un segon moment que és en el possible rebuig de l’òrgan trasplantat afectant també al benestar psicològic de la persona. Aquest mirall translúcid -on la persona en un principi veia el seu propi reflex, havent-hi un lloc més definit per al desig inconscient- ara s’ha tornat opac. La persona en un primer moment, es veia on no estava (no-lloc), sent una ombra que li donava la seva pròpia visibilitat. Ara aquest no-lloc s’ha convertit en un desert, on la frustració per discernir alguna cosa del propi desig, es converteix en retrets cap a si mateix.

Víctor Cabrerizo Puyalto, Estudiant de psicologia.

“No es tracta únicament de qui perdem sinó de què perdem”

Jacques Lacan

Bibliografia

• Bernal, H.A. (2009). Les estructures clíniques en la psicoanàlisi lacaniana. Revista electrònica de Psicologia Social FUNLAM (18), p.2-6.
• Blasco, J.M. (1992). L’estadi del mirall: Introducció a la teoria del jo en Lacan. Espai Psicoanalític de Barcelona.
• Echeverría, C. (2004). Melancolia: un obstacle al desig. Treball de tesi en Clínica Psicoanalítica. UOC: Espanya.
• Freud, S. (1917). Dol i Melancolia. Amorrortu, Bs. Aires, 1986.
• Guerrero, C. i Gallardo, R. (2013). Conceptualització de la malaltia renal i el trasplantament. Psicologia i Salut vol. 23 (1), p.113-119.
• Murillo, M. (desconegut). La hipòtesi dels tres registres-simbòlic, imaginari, real en l’ensenyament de Lacan. Facultat de psicologia-UBA, (XVIII), 123-132.
• Peskin, P. (2009). El jo, l’objecte i l’altre. Revista Uruguaiana de Psicoanàlisi, 108, 67-89.
• Rivarola, P. (2018). Introducció a la teoria psicoanalítica. UOC.
• Sierra, M.A. (2004). Psique: sobre l’estatus de la psicopatia en psicoanàlisi. Butlletí científic Sapiens Research, 4 (1), 21-25.

· Villalba, L. (2010). Tractament dels trastorns depressius des d’una perspectiva psicodinàmica. Psiquiatria i Psicoanàlisi, 74 (2), 169-178.

“Paraula” ve del llatí paràbola, -per (al marge de) i -bole (idea de llançar), que significa comparar. Comparem? Constantment, ho fem per buscar semblances i diferències que ens permet poder configurar la nostra realitat… som perquè vam deixar de ser i ens assemblem a. Són les paraules les que donen resposta als que som, fins i tot abans de néixer en l’ideal dels nostres pares ens donen ja un nom i uns desitjos que esperen veure complerts en nosaltres, som abans de tenir cos estant presents a través del llenguatge.

Tenen un efecte modelador, com el ceramista que a través de les seves mans dóna sentit a les seves figures, inclusivament per a elles mateixes en un procés de deconstrucció on veurem que a partir de l’arrel d’una paraula podem arribar a nivells molt més profunds del que mostra la superfície podent conèixer així el poder que tenen les paraules tant a nivell conscient com inconscient.

Fem aquest exercici amb la paraula “Depressió” per conèixer les diferents capes d’una realitat que malauradament acompanya a moltes persones amb la malaltia renal. DEPRESSIÓ sol ser un dels trastorns mentals més habituals en persones amb malaltia renal, sobretot en casos que han estat trasplantades al cap d’un any i/o davant d’un possible rebuig de l’òrgan trasplantat. Quant sabem de la depressió? Des de fa anys, ha estat un dels trastorns mentals més recurrents en els temes de conversa arribant en ocasions a un punt de banalització del seu ús que fins i tot parlem de grau de depressió (poc o molt). Ens trobem en un dualisme de les paraules, una dicotomització del nostre llenguatge de com definim la realitat per comparació, en aquest cas per antagonismes com és l’eix salut-malaltia, on salut és l’absència de la malaltia. No obstant això, el concepte de salut és multidimensional perquè som éssers biopsicosocials i en la gènesi de la nostra conducta, sigui “normal” o “anormal”, intervenen factors biològics, psicològics i socials. Cada un de nosaltres té simultàniament aspectes sans i malalts i en aquest ideal de salut a tota pertorbació li donem la categoria de malaltia com en el cas de la depressió. DEPRESSIÓ Cap a on? A una disminució de l’amor propi (empobriment del jo), és a dir, retrets i acusacions a un mateix on la persona passa de ser subjecte a objecte castigant-se a si mateix. Per què? Es produeix una pèrdua de l’objecte estimat, no és que aquest objecte s’hagi mort sinó que ha estat oblidat de la nostra part conscient, produint-se així una pèrdua inconscient. La persona passa a ser un DEPRESSIÓ subordinat a la seva pròpia covardia moral rebutjant el desig desentenent-se del seu propi inconscient, és a dir, la persona tindria com a recurs la depressió per no afrontar el risc del desig per ser incapaç de reconèixer-ho. Veiem com la paraula depressió ens ha guiat a través de l’article, la seva deconstrucció ha permès la descripció d’una realitat en què l’inconscient necessita tornar a ser nomenat. En donar-li l’esquena, la persona es troba incompleta faltant-li l’element del desig sent aquest el millor remei contra la depressió, això ens porta a l’última paraula del nostre camí. MELANCOLIA Paraula que en la psicoanàlisi se substitueix per depressió mantenint l’estat patològic, a diferència del dol. Tornem a fer un últim acte de transformació amb la paraula. Què tenim? MELANCOLIA Definició d’una persona incompleta faltant-li algun element necessari per estar acabat o complet. Això ens porta a les veritables protagonistes de la malaltia renal les quals s’enfronten a una doble pèrdua, tant a nivell psicològic com físic. Quan parlem de persones que han estat trasplantades renalment podríem estar parlant de dos moments crucials, un és l’any d’haver estat trasplantats on la probabilitat de presentar diferents trastorns mentals és més gran, entre ells es troba la depressió/melancolia sent la més comuna i un segon moment que és al possible rebuig de l’òrgan trasplantat afectant també al benestar psicològic de la persona. Aquest mirall translúcid -on la persona al principi veia el seu propi reflex, havent-hi un lloc més definit per al desig inconscient- ara s’ha tornat opac. La persona en un primer moment, es veia on no estava (no-lloc), sent una ombra que li donava la seva pròpia visibilitat. Ara aquest no-lloc s’ha convertit en un desert, on la frustració per discernir alguna cosa del propi desig, es converteix en retrets cap a si mateix.

Víctor Cabrerizo, Estudiant de psicologia.

“No es tracta únicament de qui perdem sinó de què perdem”

Jacques Lacan

Bibliografia

• Bernal, H.A. (2009). Les estructures clíniques en la psicoanàlisi lacaniana. Revista electrònica de Psicologia Social FUNLAM (18), p.2-6.
• Blasco, J.M. (1992). L’estadi del mirall: Introducció a la teoria del jo en Lacan. Espai Psicoanalític de Barcelona.
• Echeverría, C. (2004). Melancolia: un obstacle al desig. Treball de tesi en Clínica Psicoanalítica. UOC: Espanya.
• Freud, S. (1917). Dol i Melancolia. Amorrortu, Bs. Aires, 1986.
• Guerrero, C. i Gallardo, R. (2013). Conceptualització de la malaltia renal i el trasplantament. Psicologia i Salut vol. 23 (1), p.113-119.
• Murillo, M. (desconegut). La hipòtesi dels tres registres-simbòlic, imaginari, real en l’ensenyament de Lacan. Facultat de psicologia-UBA, (XVIII), 123-132.
• Peskin, P. (2009). El jo, l’objecte i l’altre. Revista Uruguaiana de Psicoanàlisi, 108, 67-89.
• Rivarola, P. (2018). Introducció a la teoria psicoanalítica. UOC.
• Sierra, M.A. (2004). Psique: sobre l’estatus de la psicopatia en psicoanàlisi. Butlletí científic Sapiens Research, 4 (1), 21-25.

· Villalba, L. (2010). Tractament dels trastorns depressius des d’una perspectiva psicodinàmica. Psiquiatria i Psicoanàlisi, 74 (2), 169-178.