PsicoTransplant

La insuficiència renal severa presenta dos únics tractaments. En un primer lloc, la diàlisi, un tractament substituïu del ronyó el qual sol ser freqüentment, descrit com a feixuc[1]. Aquest tractament pot arribar a les 12 a la setmana, depenent de si es tracta d’Hemodiàlisi o Diàlisi Peritoneal. En un segon lloc, el trasplantament, l’única alternativa que pot aportar al pacient una real millora en la qualitat de vida, ja que implicaria un abandonament del tractament per diàlisi, i permetria en un temps prudencial, una recuperació dels hàbits anteriors a la pèrdua de la funció renal. Sempre amb un control mèdic constant.

 

D’aquesta manera, sembla que el trasplantament és aquella alternativa ideal i funcional que tot pacient voldria. No obstant, la realitat és que alguns pacients decideixen sortir de la llista d’espera per un trasplantament entre d’altres coses per la perillositat d’un rebuig hiperagut (uns minuts després d’incorporar el nou ronyó), agut (durant els tres o set dies consecutius a l’operació), cel·lular agut (el més comú, el qual s’efectua durant els tres primers mesos després del trasplantament) on apareixen episodis de rebuig de lleus a moderats. Finalment, es pot donar lloc al rebuig crònic, en el qual es produeixen canvis permanents del teixit renal[2].

 

Són diversos els articles mèdics publicats en la premsa espanyola on s’analitza i s’afirma que es desconeix gran part del que provoca el rebuig d’un trasplant[3]. Segons el III Congreso de la Sociedad Española de Trasplante de l’any 2014, existeix un 25% de probabilitats de rebutjar un trasplantament renal[4].

Segons la Guía de Recomendaciones de la Sociedad Española de Nefrología y de la Organización Nacional de Trasplantes sobre trasplante renal de donante vivo (2010), “el benestar psicològic també està unit a tenir un trasplantament renal funcionant”.

Dos estudis realitzats a la Universitat de Sevilla el 2004[5] i el 2007[6], van detectar que persones trasplantades de fetge, cor i ronyó presentaven els següents trastorns durant 1 any després de l’operació:

• Trastorns de l’estat d’ànim entre el 10 i el 58% de la mostra. Disminueixen l’adherència al tractament, podent provocar el rebuig de l’òrgan.
• Trastorns d’ansietat entre el 3 i el 33% de la mostra. Augmenten quan els pacients reben l’alta hospitarària, fonamentalment perquè els seus familiars es distancien d’ells, doncs desitgen tornar quan abans millor a una vida completament normal.
• Trastorns sexuals al 30% de la mostra. Les causes poden ser tant físiques (degut a la medicació immunosupressora) com psicològiques (eviten les relacions sexuals per temor a danyar l’òrgan transplantat).
• Fantasies sobre el donant: sentiments de culpa perquè pensen que una altra persona ha mort per tal que ells puguin viure.
• Insatisfacció amb la imatge corporal: perceben l’òrgan com un cos estrany que incorpora en el receptor trets del donant.
• Altres trastorns com els adaptatius, somatomorfes i trastorns de la conduta alimentària han estat diagnosticats en la mostra treballada.

 

Essent que el trasplantament no és una operació amb un èxit assegurat i perllongat en el temps, sinó que encara depèn de variables desconegudes i la persona segueix amb un tractament mèdic constant, considerem que són factors estressants suficients que requeixen investigació i intervenció psicològica professional.

És per això que naix PSICOTRANSPLANT, un estudi objectiu del qual és detectar quins factors psicològics i socials faciliten i obstaculitzen l’èxit i el rebuig en un trasplantament renal. D’aquesta manera, es podrà oferir una atenció i recomanacions més especialitzades i per tant, efectiva.

 

T’hi apuntes?

 

Esther Jiménez Garriga, Psicóloga psicoanalista.

[1] Jiménez, E. (2017). SUMEM. Detecció, prevenció i intervenció de necessitats psicològiques, mèdiques i socials. Lleida, Esp. Fundació Renal Jaume Arnó.

[2] International Transplant Nurses Society (2007). Guía para el cuidado de su salud después del trasplante de riñón. EEUU. Astellas Pharma US. Inc.

[3] López, Ángeles. (1 de novembre del 2007). Dónde comienza el rechazo del riñón trasplantado. El mundo SALUD, versió on-line.

[4] Europa Press (2014). Uno de cada cuatro trasplantes de riñón se pierde debido al rechazo por anticuerpos. Valencia: Infosalus. Recuperat de http://www.infosalus.com/salud-investigacion/noticia-cada-cuatro-trasplantes-rinon-pierde-debido-rechazo-anticuerpos-20140610122514.html

[5] Pérez San Gregorio, María Ángeles. Martín Rodríguez, Agustín. Galán Rodríguez, Antonio. (2005)

PROBLEMAS PSICOLÓGICOS ASOCIADOS AL TRASPLANTE DE ÓRGANOS International Journal of Clinical and Health Psychology, enero, año/vol. 5, número 001 Asociación Española de Psicología Conductual (AEPC). Granada, España. pp. 99-114

[6] Pérez San Gregorio, Mª A., Martín Rodríguez, A., y Galán Rodríguez, A. (2007). Symptoms of anxiety and depression in different satges of organ transplant. International Journal of Clinical and Health Psychology, Vol. 7 (3), pp. 633-639.