
Carta de agradecimiento de Silvia a la Fundación.
Mi historia comienza en Rumanía, país comunitario. Hacía 17 años que tenía que hacer diálisis. Día sí día no, me pinchaban el brazo para limpiarme la sangre. Ahora tengo 51 años. Todo cambió cuando tuve la oportunidad de venir a vivir a Lleida con una família de aquí, para intentar tener una mejor calidad de vida, pero no lo habría conseguido sin el apoyo de la Fundación Renal Jaume Arnó. Mi familia “adoptiva” se puso en contacto y ellos se ocuparon de todos los trámites. En Rumania me decían que era imposible acceder a un trasplante renal, allí si no tienes mucho dinero no puedes acceder a este tipo de medicina tan sofisticada. En cambio en Cataluña lo podíamos intentar. La Fundación nos animó y lo gestionó todo. No hace falta que os diga que la oposición de la sanidad rumana fue total y directa, ya que el gobierno rumano debía hacerse cargo de mis gastos aquí. Nos pusieron todos los obstáculos posibles, pero gracias a la tenacidad de todos, finalmente lo conseguimos y el día 1 de agosto de 2015 llegaba a Lleida. Aquí la Fundación ya había contactado con los médicos que debían atenderme y me gestionaron el turno de diálisis así como toda la documentación administrativa que necesitaba. Gracias a su optimismo y su fuerza, siempre presente, en mayo de 2016 entré en la lista de espera para un trasplante y el 23 de noviembre del mismo año un donante fue compatible conmigo, y gracias a él, hoy puedo disfrutar de una vida plenamente normal. ¿Se pueden imaginar que ahora puedo hacer pis?¿ Que puedo beber tanta agua como quiera? ¿Que ahora soy libre de irme una semana fuera sin que tenga que volver al día siguiente para engancharme 5 horas a una máquina? ¿Se pueden imaginar que mi brazo no sufre las agresiones que día tras día sufría con los pinchazos? Creo que nadie se lo puede imaginar, a menos que esté cerca de un enfermo renal en diálisis. La Fundación Renal Jaume Arnó lleva a cabo una tarea que nadie ve, ya que te acogen, te animan, te responden las dudas, los miedos. Allí está Ignacio Gracia, que es el modelo de optimismo y fuerza por excelencia. También Cristina, que incansablemente te ayuda y, ni que decir tiene, Jaume, que gracias a su experiencia se sensibilizó con el resto de enfermos que como él, han tenido que hacer diálisis y necesitan ayuda. Y así creó una Fundación destinada a todos nosotros. Agradezco también la tarea que hacen de prevención de las enfermedades y como conciencian a la población de lo que se puede hacer para no sufrir esta enfermedad tan grave! Y agradezco a la sanidad catalana su nivel, como trabajan con la Fundación, cómo se coordinan y llevan a cabo acciones conjuntas, con una sensibilidad extraordinaria para conseguir el bienestar de todos! Gracias por haberme devuelto la vida! Gracias Fundación Renal! No cambiéis nunca![:ca]
Carta d’agraïment de la Sílvia a la Fundació.
La meva història comença a Romania, país comunitari. Feia 17 anys que havia de fer diàlisi. Dia sí dia no, em punxaven el braç per netejar-me la sang. Ara tinc 51 anys. Tot va canviar quan vaig tenir l’oportunitat de venir a viure a Lleida amb una família d’aquí, per intentar tenir una millor qualitat de vida, però no ho hauria aconseguit sense el suport de la Fundació Renal Jaume Arnó. La meva família “adoptiva” s’hi va posar en contacte i ells es van ocupar de tots els tràmits. A Romania em deien que era impossible accedir a un trasplantament renal, allí si no tens molts diners no pots accedir a aquest tipus de medicina tan sofisticada. En canvi a Catalunya ho podíem intentar. La Fundació ens va animar i ho va gestionar tot. No cal que us digui que l’oposició de la sanitat romanesa va ser total i directa, ja que el govern romanès s’havia de fer càrrec de les meves despeses aquí. Ens van posar tots els obstacles possibles, però gràcies a la tenacitat de tots, finalment ho vam aconseguir i el dia 1 d’agost de 2015 arribava a Lleida. Aquí la Fundació ja havia contactat amb els metges que m’havien d’atendre i em van gestionar el torn de diàlisi així com tota la documentació administrativa que necessitava. Gràcies al seu optimisme i la seva força, sempre present, al maig de 2016 vaig entrar a la llista d’espera per un trasplantament i el 23 de novembre del mateix any un donant va ser compatible amb mi, i gràcies a ell, avui puc gaudir d’una vida plenament normal. Es poden imaginar que ara puc fer pipí? Que puc beure tanta aigua com vulgui? Que ara sóc lliure de marxar una setmana fora sense que hagi de tornar l’endemà per enganxar-me 5 hores a una màquina? Es poden imaginar que el meu braç no pateix les agressions que dia rere dia patia amb les punxades? Crec que ningú s’ho pot imaginar, tret que estigui a prop d’un malalt renal en diàlisi. La Fundació Renal Jaume Arnó duu a terme una tasca que ningú no veu, ja que t’acullen, t’animen, et responen els dubtes, les pors. Allí hi ha l’Ignacio Gracia, que és el model d’optimisme i força per excel·lència. També la Cristina, que incansablement t’ajuda i, no cal dir-ho, el Jaume, que mercès a la seva experiència es va sensibilitzar amb la resta de malalts que com ell, han hagut de fer diàlisi i necessiten ajuda. I així va crear una Fundació destinada a tots nosaltres. Agraeixo també la tasca que fan de prevenció de les malalties i com consciencien la població del que es pot fer per no patir aquesta malaltia tan greu! I agraeixo a la sanitat catalana el seu nivell, com treballen amb la Fundació, com es coordinen i porten a terme accions conjuntes, amb una sensibilitat extraordinària per aconseguir el benestar de tothom! Gràcies per haver-me tornat la vida! Gràcies Fundació Renal! No canvieu mai!
