En este momento estás viendo HISTORIAS RE(N)ALES. JOAQUÍN CABRERA

HISTORIAS RE(N)ALES. JOAQUÍN CABRERA

En verano de 2006 se registraron récords históricos de temperatura. Pero cuando Joaquín recuerda aquel verano, piensa en el tiempo en términos muy diferentes, ya que a él, se le detuvo por momentos.

Permitidme que os cuente su historia de superación …

Joaquin lleva una vida ocupada, es padre de familia numerosa y gerente en funciones de una empresa constructora con 70 personas a su cargo. Es diabético desde pequeño, y es consciente de que esta enfermedad puede afectar a la vista y los riñones, pero no vive demasiado pendiente de esto. Hasta que un día, un dolor de cabeza intenso y persistente le obliga a ir al centro de atención primaria, donde detectan que tiene la tensión muy alta y lo derivan a Urgencias. Allí se activa el protocolo, y finalmente, no son buenas noticias. Le comunican que sufre una insuficiencia renal grave. En estos momentos tiene 33 años y tres hijos pequeños. No es del todo consciente del alcance de la noticia que recibe. Poco a poco, sin embargo, el equipo de nefrología va informándole y él  va asimilando lo que tiene ante sí. Sin perder el ánimo, intenta “normalizar” al máximo la situación y ser positivo, para proteger la familia. Se somete a diálisis peritoneal, lo que le permite continuar con sus actividades laborales y así sentirse más libre y no tan pendiente de la enfermedad.

El domingo 24 de febrero de 2008, recibió una llamada que nunca olvidará. Recuerda las prisas, los nervios, y la incertidumbre de aquella primera vez.

Al día siguiente, Joaquín se sometió a un doble trasplante de riñón y páncreas. La recuperación no fue un camino de rosas. Debido a la diabetes, le costaba bastante cicatrizar. También se le produjo una fisura por la que salía orina hacia el cuerpo. Mientras no lo detectaron, aquello le causaba muchos dolores y no podía dormir. De aquellas noches difíciles,  recuerda un “ángel”, Beni, enfermera del turno de noche, que pasaba horas hablando con él para distraerlo del dolor.

El 10 de abril, después de un mes y medio ingresado, recibe el alta hospitalaria y comienza una nueva vida. Le gustaría mucho poder conocer a la familia de su donante, porque gracias a su generosidad, no necesita insulina desde 2008.

Aunque actualmente el páncreas trasplantado sigue funcionando, no fue así en el caso del riñón. Debido a una lesión en la vejiga , Joaquín sufría a menudo de infecciones, que poco a poco, van deteriorando la función renal. Hasta que, el 24 de marzo de 2014, tuvo que comenzar el tratamiento de hemodiálisis. Esta es la etapa más difícil para él, sobre todo por la periodicidad y la fístula (conexión necesaria entre vena y arteria para llevar a cabo la diálisis). Pero lejos de hundirse, Joaquín comenzó a practicar actividad física intensa. Realizar deporte diariamente le ayudó mucho tanto física como mentalmente, se sentía fuerte, en buena forma, mantenía el potasio a raya y se encontraba más animado y enérgico. Tampoco, olvida los compañeros de diálisis, hizo buenas amistades que contribuyeron a aliviar las dificultades del proceso.

Actualmente  Joaquín se recupera de un segundo trasplante renal. Él ya está acostumbrado a las complicaciones. Confiesa que después de tantas intervenciones, no tiene miedo a los hospitales ni a las agujas, pero que cuando ve una bata blanca, un escalofrío recorre todo su cuerpo.

Agradece muchísimo el apoyo de sus hijos, que le han acompañado durante estos meses difíciles después del trasplante. También el del resto de familiares y amigos. Y una inmensa gratitud le invade cuando piensa en su donante y en las ilusiones y sueños que gracias a él podrá hacer realidad. El más inmediato, es poder participar en la Transplant Bike, pero lo que hace que le brillen los ojos, es pensar en el viaje que tiene pendiente con sus amigos y compañeros de afición. Recorrer en moto los 3.939 kilómetros desde Chicago hasta Los Ángeles de la famosa ruta 66.

 

 [:ca]A l’estiu de 2006 es van registrar rècords històrics de temperatura. Però quan en Joaquín recorda aquell estiu, pensa en el temps en termes molt diferents, ja que a ell, se li va aturar per moments.

Permeteu-me que us expliqui la seva història de superació…

En Joaquin porta una vida ocupada, és pare de família nombrosa i gerent en funcions d’una empresa constructora amb 70 persones al seu càrrec. És diabètic des de petit, y és conscient que aquesta malaltia pot afectar la vista i els ronyons, però no viu massa pendent d’aixó. Fins que un dia, un mal de cap intens i persistent l’obliga a anar al centre d’atenció primària, on detecten que té la pressió molt alta i el deriven a Urgències. Allà s’activa el protocol, i finalment, no són bones notícies. Li comuniquen que pateix una insuficiència renal greu. En aquests moments té 33 anys i tres fills petits. No és del tot conscient de l’abast de la notícia que rep. Poc a poc, però, l’equip de nefrologia el va informant i ell va assimilant el que té al seu davant. Sense perdre l’ànim, intenta “normalitzar” al màxim la situació i ser positiu, per protegir la família. Es sotmet a diàlisis peritoneal, fet que el permet continuar amb les seves activitats laborals i així sentir-se més lliure i no tan pendent de la malaltia.

Diumenge 24 de febrer de 2008, va rebre una trucada que mai oblidarà. Recorda les presses, els nervis, i la incertesa d’aquell primer cop.

L’endemà, en Joaquín es va sotmetre a un doble trasplantament de ronyó i pàncrees. La recuperació no va ser un camí de roses. Degut a la diabetis, li costava bastant cicatritzar. També se li va produir una fissura per la qual sortia orina cap al cos. Mentre no li van detectar, allò li causava molts dolors i no podia dormir. D’aquelles nits difícils, però, recorda un “àngel”, la Beni, infermera del torn de nit, que passava hores parlant amb ell per distreure’l del dolor.

El 10 d’abril, després d’un mes i mig ingressat, rep l’alta hospitalària i comença una nova vida. Li agradaria molt poder conèixer la família del seu donant, perquè gràcies a la seva generositat, no necessita insulina des de 2008.

Tot i que actualment el pàncrees trasplantat segueix funcionant, no va ser així en el cas del ronyó. Degut a una lesió a la bufeta de la orina, en Joaquín patia sovint d’infeccions, que poc a poc, van anar deteriorant la funció renal. Fins que, el 24 de març de 2014, va haver de començar el tractament d’hemodiàlisi. Aquesta és l’etapa més difícil per ell, sobre tot per la periodicitat i la fístula (connexió necessària entre vena y artèria per dur a terme la diàlisi). Però lluny d’enfonsar-se, en Joaquín va començar a practicar activitat física intensa. Realitzar esport diàriament el va ajudar molt tant física com mentalment, es sentia fort, en bona forma, mantenia el potassi a ratlla i es trobava més animat i enèrgic. Tampoc, oblida els companys de diàlisi, va fer bones amistats que van contribuir a alleujar el procés.

Actualment en Joaquín es recupera d’un segon trasplantament renal. Ell ja està acostumat a les complicacions. Confessa que després de tantes intervencions, no té por als hospitals ni a les agulles, però que quan veu una bata blanca, un calfred recorre tot el seu cos.

Agraeix moltíssim el suport dels seus fills, que l’han acompanyat durant aquests mesos difícils després del trasplantament. I una gratitud profunda l’envaeix quan pensa en el seu donant i en les il·lusions i somnis que gràcies a ell podrà fer realitat. El més immediat, és poder participar a la Transplant Bike, però el que fa que li brillin els ulls, és pensar en el viatge què té pendent amb els seus amics i companys d’afició. Recòrrer en moto els 3.939 kilòmetres des de Chicago fins Los Ángeles de la famosa ruta 66.