16 de noviembre de 2015. Ignacio Gracia
El pasado jueves 19 de noviembre, nuestra vicepresidenta segunda la Dra. Elvira Fernández, apadrinó y realizó la lectura de méritos en la investidura como DOCTOR HONORIS CAUSA por la Universidad de Lleida, del Dr. Rafael Matesanz alma mater de la Organización Nacional de Trasplantes –ONT-. Un reconocimiento especial y merecido a la larga lista de premios y honores recibidos por su dedicación al trasplante a nivel mundial.
El acto, original y curioso, me pareció propio del siglo XVI por el protocolo, vestiduras, herramientas y fórmulas verbales que allí pudimos ver y oir.
Pero fuera de lo novedoso y poco frecuente –ver a los doctores con birrete es un puntazo-, mi sentimiento se centró en el ingente trabajo del Dr. Matesanz en beneficio de quienes como yo, hemos necesitado que nos trasplantaran un órgano para sobrevivir.
Mi enfermedad renal, por malformación congénita, ha sido compañera de fatigas toda mi vida. Como imagináis, este maratón con obstáculos que supone la enfermedad renal crónica, me ha enseñado muchas cosas. Una de ellas, que gracias al interés y la pasión por el trabajo de profesionales como el Dr. Matesanz y otros, nuestra vida es más llevadera. No podemos confundir “el milagro de los trasplantes” con la vida eterna claro, el cuerpo tiene un límite; pero en mi caso, con dos trasplantes de momento, mi pensamiento recorrió el apoyo recibido por parte de todos los profesionales de la salud que he recibido desde siempre.
Suelo comentar que una de las medicinas que me sustentan es el cariño de quienes me rodean. Como sabéis bien es vital para sobrevivir a esta enfermedad. Pero también la ayuda de los médicos y enfermeras, auxiliares, celadores, trabajadores sociales, etc. es algo que por estar fuera de nuestro círculo íntimo puede parecer ajeno, pero la mayoría sabéis que nosotros los sentimos también cercanos a ellos, tanto como sentí de cercano al Dr. Matesanz conforme oía sus méritos, premios, honores… todo en beneficio de personas que, como yo, necesitamos de esa vitalidad en su entrega para sobrevivir a unas circunstancias determinadas, ni mejores ni peores que otras, simplemente las nuestras.
Al acabar el acto, me acerqué, por supuesto a felicitarle y darle las gracias en mi nombre y en el de nuestro colectivo. Con su serenidad habitual me comentó: “todo esto no importa demasiado, lo importante es seguir haciendo trasplantes y posibilitar sacar a las personas de la diálisis”.
Como veis es un convencido del beneficio que supone el trasplante para la sociedad y especialmente para nuestro colectivo.
Muchas gracias Dr. Matesanz y otros que, aun sin recibir el Honoris Causa, son causa de honor para la mayoría de nosotros.[:ca]
16 de novembre de 2015. Ignacio Gràcia
El passat dijous 19 de novembre, la nostra vicepresidenta segona la Dra. Elvira Fernández, va apadrinar i va realitzar la lectura de mèrits en la investidura com DOCTOR HONORIS CAUSA per la Universitat de Lleida, del Dr. Rafael Matesanz ànima mater de l’Organització Nacional de Trasplantaments – ONT-. Un reconeixement especial i merescut a la llarga llista de premis i honors rebuts per la seva dedicació al trasplantament a nivell mundial.
L’acte, original i curiós, em va semblar propi del segle XVI pel protocol, vestidures, eines i fórmules verbals que allà vam poder veure i sentir.
Però fora de la novetat i poc freqüent -veure als doctors amb birret és un puntazo-, el meu sentiment es va centrar en l’ingent treball del Dr. Matesanz en benefici dels que com jo, hem necessitat que ens trasplantaran un òrgan per sobreviure.
La meva malaltia renal, per malformació congènita, ha estat companya de fatigues tota la meva vida. Com imagineu, aquesta marató amb obstacles que suposa la malaltia renal crònica, m’ha ensenyat moltes coses. Una d’elles, que gràcies a l’interès i la passió per la feina de professionals com el Dr. Matesanz i altres, la nostra vida és més suportable. No podem confondre “el miracle dels trasplantaments” amb la vida eterna clar, el cos té un límit; però en el meu cas, amb dos trasplantaments de moment, el meu pensament va recórrer el suport rebut per part de tots els professionals de la salut que he rebut des de sempre.
Sòl comentar que una de les medicines que em sustenten és l’afecte dels que m’envolten. Com sabeu bé és vital per sobreviure a aquesta malaltia. Però també l’ajuda dels metges i infermeres, auxiliars, zeladors, treballadors socials, etc. és una cosa que per estar fora del nostre cercle íntim pot semblar aliè, però la majoria sabeu que nosaltres els sentim també propers a ells, tant com vaig sentir de prop el Dr. Matesanz. Sentia els seus mèrits, premis, honors … tot en benefici de persones que, com jo, necessitem d’aquesta vitalitat en el seu lliurament per sobreviure a unes circumstàncies determinades, ni millors ni pitjors que altres, simplement les nostres.
En acabar l’acte, em vaig acostar, per descomptat a felicitar-lo i donar-li les gràcies en nom meu i en el del nostre col·lectiu. Amb la seva serenitat habitual em va comentar:“tot això no importa massa, l’important és seguir fent trasplantaments i possibilitar treure a les persones de la diàlisi”.
Com veieu és un convençut del benefici que suposa el trasplantament per a la societat i especialment per al nostre col·lectiu.
Moltes gràcies Dr. Matesanz i altres que, fins i tot sense rebre l’Honoris Causa, són causa d’honor per a la majoria de nosaltres.
